Hi ha cançons, crec que això ja ho he dit, que tenen la capacitat de traslladar-nos a espais íntims i privats, que són capaços de reconfortar-nos i fer-nos sentir segurs.
D’altres, ens traslladen a un moment en el temps i en l’espai molt precís. No sempre recomfortable.
Per exemple, tinc un cas molt curiós, i és el disc de Maná MTV Unplugged. Maná era un grup amb uns inicis prometedors: el seu segon disc (Falta amor) i el tercer (¿Dónde jugarán los niños?) eren bastant interessants. Al cap d’un temps, quan van treure l’MTV Unplugged, per motius laborals el vaig haver d’escoltar unes quantes hores. Mentre l’escoltava, jugava bastant a un videojoc que es deia Pharaoh, on s’havia de construir una ciutat de l’antic Egipte i mirar que la cosa no entrés en crisi. Total, que cada vegada que escolto el rotllasso d’En el muelle de San Blas, em venen al cap les imatges de la meva ciutat egípcia. Una ximpleria, sí, però fruit d’aquell precís moment.
No sé si heu llegit a Brian Weiss. Si ho heu fet, podeu saltar-vos aquest paràgraf. Si no, ara us explico qui era. Brian Weiss és un psiquiatre nord-americà, que havia estudiat a Columbia i a Yale, havia treballat a la Universitat de Miami i era cap del departament de psiquiatria de l’Hospital Mount Sinai de Miami. És conegut pels seus llibres escrits, a partir de regressions fetes als seus pacients, sobre reencarnacions i vides passades. La seva obra de més èxit és Many lives, many masters (Muchas vidas, muchos maestros, publicat per Ediciones B). Deixant de banda les creences de cadascú, és un llibre interessant de llegir. No us l’explicaré pas ara, millor li doneu un cop d’ull, però el tema principal ja us l’he dit: la reencarnació.
Si realment he tingut alguna vida passada, tinc clar que aquesta vida l’he passat a Escòcia. És l’única explicació raonable que puc donar a l’atracció, l’interès, la passió i el desig que sento per Escòcia. A més de tot això, m’hi sento com a casa. Algun dia faré una entrada, o directament, un blog sencer, parlant d’Escòcia. Però ara això no toca, que dirien els polítics catalans.
Doncs bé, un dels meus refugis espirituals, sentimentals i metafísics, és Escòcia (ho recalco per si no us havia quedat prou clar). Va resultar que, mentre hi passava una temporadeta, va sortir el disc 10 milles per veure una bona armadura dels Manel. De manera que cada vegada que sento una cançó d’aquest treball em transporto automàticament al piset on vivia de Marionville Road, a Edinburgh.
Totes les cançons del disc? Noooooooooooo, totes no! N’hi ha dues, però especialment una, que em transporten a un petit viatge que vam fer pel sud d’Escòcia a bord de la Bluebell, una Volkswagen Campervan de Classic Camper Holidays. Durant aquest mini viatge, de 4 dies de duració, vam escoltar bastant el disc, i va quedar associada per sempre, als Borders escocesos, la següent cançó. El motiu el desconec, vam sentir totes les cançons les mateixes vegades, més o menys. Potser és per una frase, o un parell, no ho sé.
L’altra, la que també però no tant, té un motiu bastant evident: quan vam fer el viatge, Escòcia estava ple de narcisos, o dadofils que diuen ells, un lliri groc que planten a inicis d’abril, i que se’n pot veure a qualsevol racó del país:
Una altra cançó que em recorda moltíssim a Escòcia és una d’Els Pets, És hora de torna a casa. Per això ja és una altra història per a una altra entrada.
