Etapa 10: Ferreira – Ribadiso

La nit a Ferreira ha sigut tranquil·la.

Estàvem tots espantats perquè dormia amb nosaltres el Gran Roncador en Cap. Diu la llegenda que mai cap home havia roncat tan fort i desesperadament com ell, i els qui érem a l’alberg municipal de Lugo ho podem corroborar. Al final ha sigut una falsa alarma i la nit ha transcorregut en uns nivells acceptables de silenci. Ens hem despertat relativament relaxats. I amb pluja.

L’etapa d’avui havia de ser curta, d’uns 20 quilòmetres, amb final a Melide. Melide és un punt important per dos motius: el primer, perquè diuen que hi fan un pop a la gallega insuperable; el segon, perquè a Melide el Camí francès s’uneix al Primitiu, per molt que popularment s’inverteixi l’ordre dels factors, que en aquest cas sí que altera el producte.

Quelcom s’acaba

Melide és un punt i a part. És el final dels poblets petits on només hi ha un alberg, un bar i quatre padrins. És el final de conèixer la persona que carrega aquella motxilla que va cent metres per davant teu. És el final de mirar endarrere i veure-hi una cara coneguda. És el final d’arribar a l’alberg i trobar-t’hi la gent amb qui has estat dinant o sopant o dormint els últims deu dies. A Melide, el camí segueix, però hi acaba una forma diferent de viure’l, i segurament d’entendre’l.

El camí fins a Melide ha tornat a ser un camí sense massa història, gràcies sobretot a la pluja i als peus. Pel camí m’he trobat a l’Agata un parell de vegades. Amb ella hem arribat a un bar, poc abans de Melide, on hi érem tots. Com que tenia els peus calents, només m’he parat a saludar i he seguit, i al cap de poc arribàvem, juntament amb la Carme, a Melide, tenint una curiosa rebuda.

Arribant al carrer central de Melide, i mentre esperàvem la resta per anar a la Pulpería Ezequiel, s’han confirmat els grans temors: Melide era un degoteig inacabable de gent i més gent que semblava acabada de sortir del Decathlon, amb motxilla i capelina, arribant de l’est, seguint el camí francès.

Pop i final

Entaulats tots, i després d’un deliciós pop, he anat al vàter, equivocant-me i entrant al de dones. Això només podia ser un senyal. Havia arribat el moment de fer un Frodo: havia arribat el moment d’abandonar la companyia.

No tinc massa clar per què, no ha sigut una decisió raonada, sinó impulsiva, sortint del cor i de més endins. Cadascú ha d’escriure el seu propi camí, el Camí de Sant Jaume i el de la vida mateixa. Havia arribat el moment de reprendre el meu, d’abandonar aquella zona de confort en què s’havia convertit aquell petit grup de desconeguts esdevingut família, de volar de nou. M’ha quedat una mica excusa cohelista, però ja m’enteneu.

Així que m’he acomiadat del Joan, per a qui el camí acabava a Melide per falta de dies, i de la resta de grup, a qui esperava trobar de nou a Santiago, i he tirat cap a Rivadiso.

A Rivadiso no hi falta gent

Han sigut 11 quilòmetres que he fet tan ràpidament com he pogut, i tenint en compte el meu estat, ha sigut molt ràpid. Allò semblava les Rambles! He estat 11 quilòmetres avançant gent, sense caminar sol en cap moment. El Camí ha perdut tota la gràcia, i tot el sentit. Rivadiso ha significat la constatació del canvi. Si fins aquest dia, a excepció de Lugo, els albergs eren d’entre 12 i 20 places (Grandas de Salime potser en tenia 40), aquest arribava a les 140 o 150. A Rivadiso no he fet gran cosa, rentar la roba, curar-me els peus, jeure a la llitera, ocupar l’endoll per a carregar el mòbil durant la nit, i anar al bar, que tenien wifi, que dins l’alberg la cobertura era gairebé nul·la. El sopar ha sigut curiós. Ple com estava el bar, la cambrera m’ha dit si volia sopar a la barra o bé a un cobert que tenen a fora, pensat per a l’estiu. Evidentment, he escollit a fora. Així que sopava sol, pelat de fred, i observant com els pelegrins sopaven, des de la distància, des de la indiferència. Com si allò no anés amb mi. Fins que han arribat el Germán i el Paco.

El Germán és valencià, té 35 anys, i el seu color preferit és el verd ampolla. Vam coincidir la primera nit a San Xuan de Villapañada, i des de llavors que ens anàvem trobant intermitentment. Venia de fer el Camí de Sant Salvador, de León a Uviéu, i aguantar-li el ritme estava a l’abast de ben pocs. De mi, ja us asseguro que no.

39 quilòmetres l’endemà?

Hem sopat junts, i m’han comentat de demà arribar fins al Monte do Gozo, quedant així a 5 km de Santiago. Això vol dir fer gairebé dues etapes en una, d’aproximadament 39 quilòmetres. Els hi he dit que sí, mentre em demanava un plat d’espaguetis, que 39 quilòmetres no es fan amb la panxa buida. A l’habitació, hem estat xerrant amb la noia de la llitera de sobre meu, més ella amb mi que jo amb ella; ha arribat quan jo ja estava mig adormit, i no tinc massa clar què li he dit. Una vegada, quan vivia a Manresa, dormint, vaig concertar una visita a una casa que es llogava. Només espero que hagi quedat bé.