Permeteu-me que avui us parli d’una història de mala sort, de casualitats, de pobresa, de viatges, d’alcohol, d’estrelles de Hollywood, de boulevards, de grans avingudes, d’elitisme, de cotxes clàssics, d’exotisme, de nens jugant al carrer, de gent dormint a la platja, de senyores grans comprant a una fruiteria, de la quotidianitat capturada, oblidada, perduda, recuperada, reconeguda i revalorada.
És la història, i no només la història, sinó la vida, d’una novaiorquesa filla d’un austríac i d’una francesa, que es va passar la infantesa entre la immensitat dels gratacels de Nova York i la de les muntanyes d’un petit poblet dels Alps francesos, Saint-Bonnet-en-Champsaur. Fins que l’any 1951, amb vint-i-cinc anys, torna als Estats Units, i el 1956 s’instal·la definitivament a Chicago.
És en aquesta ciutat on comença a exercir les dues professions amb les quals ocuparà la seva vida durant els següents 40 anys: la professional, la que li permetrà guanyar-se un sou, fent de mainadera per a diverses famílies; i l’afició, la que ocultava, la que no ensenyava a ningú, però que executava com els millors, i gràcies a la qual avui és reconeguda mundialment, la fotografia.
Convertida, de forma anònima i en secret, en relatora de la vida al carrer de la ciutat on havia fet de les seves Al Capone, el seu objectiu també immortalitza, sobretot, la seva ciutat d’origen, Nova York, però també altres ciutats i països on va estar viatjant durant els anys 59 i 60: Los Angeles, Manila, Bangkok, Pequín, Egipte, Itàlia, i el sud-oest americà.
La seva obra se centra, doncs, en fotografies d’escenes de carrer, principalment a Nova York i Chicago, durant dues dècades, la dels 50 i la dels 60, tot i que també comprèn les del 70 i 80.
En una de les últimes cases on va treballar, tenia més de 200 caixes de material, principalment fotografies i rodets, però també diaris i altre material gràfic i sonor.
En els darrers anys de la seva vida es veié obligada a vendre les seves pertinences, entre elles totes les seves fotografies, per pagar els seus deutes. Acabà en la indigència, fins que els nens que havia cuidat durant els anys 50 li van comprar un pis a Chicago i li pagaven les despeses. L’hivern del 2008, passejant, va patinar sobre el gel i es colpejà greument el cap. Morí l’abril del 2009, sense haver ensenyat mai a ningú cap de les seves fotografies.
Un parell d’anys abans, el 2007, un jove historiador de vint-i-sis anys, de nom John Maloof, havia comprat en una subhasta 30.000 fotografies i negatius, per un llibre sobre un barri de Chicago que estava escrivint. Les fotos no li servien per al que ell necessitava, i les va apartar. Setmanes després, les va començar a observar amb més detall, quedant-ne completament fascinat. Sense nocions ni interès per a la fotografia com a art fins aquell moment, el Maloof va començar a introduir-se en el món de la fotografia i va comprar algunes antologies de fotògrafs com Henri-Cartier Bresson i Harry Callahan, considerats els grans mestres de la fotografia de carrer.
El John Maloof va arribar a la conclusió que les fotografies que havia comprat a la subhasta no tenien res a envejar a les dels autors més reconeguts. Així que va decidir buscar a l’autora d’aquesta col·lecció impressionant de fotografies. A la casa de subhastes només li van poder facilitar un nom: Vivian Maier. També li van dir que havien trobat les fotografies en un dels mobles que ella havia venut, i que millor que no intentés contactar amb l’autora, ja que estava molt malalta. Al cap d’uns dies, el Maloof va veure al Chicago Tribune una esquela amb el nom de Vivian Maier. La fotògrafa desconeguda havia mort a vuitanta-tres anys.
Maloof, convertit en l’autèntic mecenes i promotor de l’obra de la Vivian Meier, va començar a investigar la vida de l’autora, i a publicar els resultats, així com l’obra, en un blog. Gràcies a la viralitat d’internet, l’obra de la Vivian es va donar a conèixer ràpidament, i ha estat exposada en galeries de Berlín, Londres, Nova York i Chicago, així com publicada en el llibre Vivian Maier: Street Photographer, rebent el reconeixement que la seva grandíssima qualitat mereix.
I fins aquí la història d’aquesta fotògrafa, que probablement ocuparà un lloc destacat entre els fotògrafs del s. XX, que va decidir mantenir la seva obra en l’anonimat, per voluntat pròpia o, com tantes altres dones, per ser qui era, i que la casualitat va fer que avui en puguem gaudir.
Podeu veure més fotografies a www.vivianmaier.com.
Les fotografies són © 2013 Maloof Collection, Ltd. — All Rights Reserved.
