“Odin’s raven magic”, el Carmina Burana islandès.

·

Avui fa dos anys es publicava aquesta puta obra d’art que hauria d’haver sigut el millor disc del 2020 i que serà el millor disc de la dècada actual: Odin’s raven magic, de Sigur Rós (Hrafnagaldr Óðins en islandès).

A hores d’ara ja hauríeu de conèixer Sigur Rós, i haver decidit si us agraden o no. No us sentiu malament si heu escollit el costat fosc del No, tothom té defectes. Jo, per exemple, no puc amb la Bjork, i tinc la teoria que mai ha agradat a cap dels seus fans, que ja sabem que queda molt bé (o quedava), dir que t’agradava. Coses de l’esnobisme.

Bé, doncs resulta que el 2002 s’uneixen quatre dels grups o músics amb més talent d’Islàndia, que no és poca cosa, per orquestrar un poema èpic medieval islandès, que relata un festí al Valhalla entre alguns dels déus nòrdics més mítics, com Odin, Loki o Heimdall.

De Sigur Rós no tinc cap entrada al blog, però només us diré que fa molts anys el meu gran amic i cantautor Fustegueres em va dir: Edu (ell és dels pocs privilegiats que m’anomena així), has d’escoltar Sigur Rós, que t’encantaran. I dit i fet. Bé, no. Vaig estar encara uns quants anys a recordar-me’n d’aquell nom estrany. Però quan els vaig escoltar, va ser un amor a primera vista. Quina banda, per Odin! I anys més tard, l’Alba em va dir: Comença la bellesa extrema amb tot el cor i l’orquestra, al min 4:50 [d’Ára Bátur]. I si hi hagués hagut un adjectiu superior a bellesa, segur que l’hauria utilitzat, i encara seria poc precís. Quan feu un viatge a Islàndia, feu-me cas, i poseu-los de banda sonora (i feu el viatge).

Anys més tard, l’Alba em va dir: Comença la bellesa extrema amb tot el cor i l’orquestra [d’Ára Bátur].

El segon implicat en el projecte va ser Steindór Andersen, l’home de la barba que podeu escoltar al vídeo de sobre, capità d’un vaixell pescador, i que és famós per com canta els poemes èpics islandesos. Amb Sigur Rós ja havia col·laborat antigament cantant durant la gira-documental Heima, que si no heu vist no sé a què espereu.

El tercer va ser Hilmar Örn Hilmarsson, que no he escoltat mai, però que a Islàndia és un músic reputadíssim, dels primers a treballar amb sintetitzadors i fer coses estranyes com fan els islandesos. També és el líder d’una neo-religió pagana islandesa anomenada Allsherjargoði.

Finalment, Maria Huld Markan Sigfúsdóttir, membre d’amiina, un quartet islandès que ha acompanyat a Sigur Rós en múltiples discos i gires, i a la que podíeu veure tocant la marimba al vídeo anterior.

I quina marimba! De 5 octaves, feta amb làmines de pedra, i creada per a l’ocasió per l’artista, també islandès, Páll Guðmundsson, a qui també heu pogut veure tocant-la. I si no l’heu vist, la marimba i no pas el bo del Páll, la podeu veure al següent vídeo, durant una improvisació gravada a la vall on l’artista va recollir els fragments de pedra que després va fer anar per crear l’instrument.

Però no ens despistem i tornem a la màgia del corb d’Odin. Perquè quina màgia nens!

L’obra es va estrenar el 21 d’abril de 2002 al Barbican Centre de Londres i posteriorment al Reykjavík Arts Festival el 24 de maig del mateix any. El disc, i els vídeos, es graven a París el 2004, amb l’orquestra del conservatori de París i el cor de l’Schola Cantorum de Reykjavík. Incomprensiblement, el disc va estar 16 anys sense publicar-se.

El disc és una simfonia moderna que conjunta moments brillantment angelicals, algun descens a parts més fosques, cors èpics, minimalisme hipnòtic, i una veu gruixuda i de vellut que fa bategar versos ancestrals. Vuit talls de més de set minuts, alguns units per l’inconfusible falset del Jónsi, d’altres per la marimba del Páll Guðmundsson, o per la veu d’Steindór Andersen, però tots transportant-nos per diferents paisatges sense que ens n’adonem.

Un disc brillant, de difícil comparació, que sorprèn constantment, i que ens ofereix una petita sorpresa final: els aplaudiments del públic quan acaba el concert, l’únic indicatiu durant tot el disc de què es tracta d’una gravació en directe. Tot i que realment la sorpresa final és l’últim moviment, Dagrenning, un colofó majestuós, potent, fosc, i intens que tanca un disc únic i, per desgràcia, irrepetible.

Feu un comentari