Sisena etapa: Bridge of Orchy – Kingshouse

Havia demanat a la Wendy si podia esmorzar a tres quarts de vuit en lloc de les vuit. Has d’agafar el bus, va afirmar ella.

La Wendy i el Philip són els propietaris de la Glenardran House, la casa on m’allotjaré dues nits més a Crianlarich, i que em va contractar el cambrer de Ben More Lodge perquè només podien oferir-me una nit de més. Però m’he assegut a esmorzar que eren gairebé les vuit. Massa butllofes per curar i embenar, a més d’haver de deixar la motxilla feta perquè si bé seguia a la mateixa casa, canviava d’habitació.

El bus passava a les 08:34, i la meva intenció d’esmorzar de pressa s’ha esvaït tan aviat com ha arribat un nou comensal al menjador. Era holandès, d’uns quaranta-cinc anys, feia la ruta en cinc dies, i havia quedat meravellat amb el Messi del Barça – Bayern, partit i gols que encara no havia vist. També havia quedat bastant trinxat durant els quilòmetres previs a Rowardennan i en els posteriors a Inversnaid. Era de paraula fàcil, però jo encara no duia les botes posades i tenia un bus per no perdre cap a Bridge of Orchy si volia arribar a Kingshouse.

Camí a Kingshouse

El bus anava gairebé ple, però només jo he baixat a Bridge of Orchy, que no és ni tan sols un assentament, sinó un hotel i quatre o cinc Bed & Breakfast. La ruta comença creuant el pont del nom, i ràpidament s’endinsa cap a un bosc d’aquests tan bonics i s’enfila ben amunt. Dins el bosquet s’hi està un quilòmetre, i a partir d’aquí el camí serà, durant tota la jornada, al descobert.

La cosa segueix pujant, i Déu n’hi do de quina manera, fins al cap d’amunt del Màm Carraigh, un turonet de 350 metres que realment el camí voreja, però que val la pena fer l’ascensió extra de deu metres perquè les vistes des del capdamunt són espectaculars.

Aquí dalt, qui ho havia de dir, he conegut a la Luna, una gossa que feia el camí acompanyada de la seva propietària i la mare d’aquesta. M’ha acompanyat (la gossa) tot el descens fins a Inveroran, un hotel a la terrassa del qual s’han apalancat el grup d’excursionistes que portava davant i on acabava l’etapa l’holandès de l’esmorzar. Potser havia dit quinze dies i no cinc?

Passat l’hotel, la ruta planeja suaument fins a Victoria Bridge. Aprofitant que sembla una zona de descans, i la gent afluixa el ritme i la fa petar, he conegut dues noies, joves i alemanyes, que carregaven massa pes. Una també tenia problemes a un genoll, tot i que això no semblava un impediment per portar un bon ritme.

Les moorlands

Però el bon ritme de la noia lesionada i la tranquil·litat han durat ben poc: ben aviat el camí es torna a enfilar pel vessant del Blackmount, i just pel costat d’un bosc tancat per a protegir-lo dels cérvols, el Blackmount Wood. El camí deixa de pujar un cop arribats als 350 metres. És l’entrada a Rannoch Moor.

Un Moor és una extensió de terreny verge, on l’home no hi ha posat les mans. Un erm, vaja. Si més no, aquest és el significat més utilitzat avui en dia. Escòcia està farcida de moorlands, i cadascun té el seu club de fans, cosa que complica saber-ne els límits i l’extensió exactament. Com que si us dic que Rannoch Moor limita al nord amb Beinn a’Chrulaiste us quedareu igual (i jo també), millor us explico què és: Rannoch Moor és una extensió brutal de no-res, vessants de muntanyes plenes de rierols i torrents enmig d’un paisatge grogós (a principis de maig) amb clapes morades.

Sembla una zona seca i àrida, però probablement a l’estiu deu estar tot cobert d’un verd brillantíssim: és una de les zones més plujoses del Regne Unit, 3000 mm anuals de mitjana (Vielha, per exemple, en té uns 900). De fet, les muntanyes del voltant, que fan poc més de mil metres, encara estan cobertes de neu. Realment, la temperatura, tot i el sol espectacular que ha fet, no crec que hagi arribat als 10°. Encara és hivern a Rannoch Moor.

I Rannoch Moor

Rannoch Moor és dur, molt dur. Bé, millor dit: és dur, però pot ser pitjor. Els escocesos diuen que si t’agafa una tempesta a Rannoch Moor, t’adones que l’infern pot no ser calent.

El camí creua la part més oriental de Rannoch Moor durant uns 13 quilòmetres. D’aquests, 10 són completament exposats al vent i a la pluja, sense cap possibilitat de refugi, ni cap ruta d’escapament: si fins a Bridge of Orchy el camí transcorre sempre proper a una carretera, a partir d’allà ens n’allunyem completament i no la recuperarem fins al final d’etapa.

Però sobretot, la sensació que transmet Rannoch Moor és de solitud, de no res, de buidor total: no hi ha animals pasturant, no hi ha ocells volant, fins i tot els excursionistes emmudeixen durant unes hores.

Sembla que tots tenim pressa per arribar a Kingshouse, però la bellesa del paisatge és captivadora, única, m’ha dit l’anglès amb pantalons curts clàssics i mitjons fins al genoll, que semblava tret d’alguna de les pel·lícules que el Woody Allen ha gravat al Regne Unit.

Arribant a Kingshouse i a Glencoe

El final d’etapa és gloriós: el camí es va acostant de mica en mica a Glencoe, la zona més maca d’Escòcia, diuen. Fàcilment reconeixible per ser una vall en forma d’U gairebé perfecta, la ruta acaba just a la millor distància per poder gaudir d’una panoràmica immensa d’aquestes muntanyes.

Els més previsors avui dormiran a Kingshouse, l’hotel on finalitza l’etapa. Els que no han trobat lloc, agafaran el bus cap a Glencoe, just en el punt on el camí travessa la carretera. Jo m’he hagut d’esperar, de casualitat, només dos minuts, per agafar el bus cap a Crianlarich, que ha arribat ben puntual, i ha interromput l’explicació dels resultats electorals que m’estava fent un escocès.

Demà penúltima etapa de només 15 quilòmetres. Això està gairebé fet!!!