Etapa 3: Boudenaya – Borres

Us heu despertat mai amb l’Ave Maria de Schubert?

Jo sí, una vegada només, i us asseguro que no l’oblidaré. Ha sigut un despertar plàcid, suau, encantador, místic, èpic, màgic, bíblic. Inoblidable!! Els temples existeixen, nens. Però no els de pedra alçats en honor a déus inventats pels homes, sinó llocs on conflueix alguna cosa, diguem-n’hi energia, diguem-n’hi corrents subterrànis, o senzillament, diguem-n’hi bondat i humanitat. I l’alberg de Boudenaya n’és un.

Ha fet molta mandra deixar Boudenaya. El sopar comunitari, trobar-se la roba plegada i neta al matí, la música, l’esmorzar també comunitari… Però res és per sempre, diuen. I sembla que és veritat. El David i la Cris ens han acomiadat, un per un, amb una càlida abraçada. És la millor manera de deixar Boudenaya.

El dia ha començat coix, si més no per a mi. Les butllofes han començat a impedir poder caminar amb normalitat, sobretot la primera hora. Així que a poc a poc i bona lletra he anat fent via cap a Tineo, on he arribat acompanyat del mallorquí i un dels valencians, prèvia explicació d’una part de la vida de cadascú.

A Tineo ens hem separat, ells s’han quedat a esmorzar i jo he aprofitat per agafar equivocadament el carrer més costerut del poble, que m’ha tocat fer primer de baixada i després de pujada. Ha sigut un bon escalfament de cara a la pujada que ens esperava a la sortida de Tineo. Un cop acabada, he aprofitat per dinar.

Una de les coses que més m’agrada de la muntanya és dinar on et dóna la gana. Només necessites un lloc suficientment còmode per posar-hi el cul. Res més. Així que quan l’he trobat, m’he assentat, he tret el pa, l’oli dels Omells, la tomata, el formatge, i el ganivet. I us asseguro que, durant uns minuts, m’he sentit a la puta glòria. Dinar de luxe.

El camí ha seguit, sense res destacable, fins a Campiellu, on tocava fer provisió de menjar i energia. Molts dels pelegrins amb qui havia compartit nit a Boudenaya han arribat mentre feia la compra, i s’han quedat aquí, a un alberg recentment estrenat. Serà l’últim cop que coincidirem. Tot i la insistència d’alguns, he seguit fins a Borres, a un alberg menys recomanable, però que era on el camí em portava. El meu camí.

Xiulant fins a Borres

Arribar a Borres és un moment, i jo ho he fet xiulant Do not forsake me, oh my darling, que és la cançó de Solo ante el peligro (perdido estoy si me abandonas, i tal…), de forma inconscientment premonitòria. Al bar, on has d’anar-hi per registrar-te i segellar, hi havia un valencià amb qui havíem coincidit la primera nit, i un grupet de gent que no coneixia. A l’alberg, un grupet de gent gran, també desconeguts, amb un grandíssim roncador fent migdiada. M’he instal·lat de pressa (instal·lar-se a un alberg sempre ho és) mentre una noia, des de la dutxa, cantava Nino Bravo. No l’he reconegut (quan ha sortit de la dutxa, clar), però ella a mi sí: era la noia del mapa del primer dia. S’ha disculpat, dient que amb ulleres de sol i gorra feia pinta de psicho-killer segrestador de pelegrines. Era la Magdalena, polonesa, de 26 anys. Viu a Londres i el seu color preferit és el vermell fosc.

Després d’intentar rentar la roba a mà, i de punxar-me un 12% dels peus, hem anat al bar (a l’alberg no s’hi pot fer res), i hem fet un parxís de dues hores mentre es creava un segon grup de pelegrins. Els he abandonat quan començava el partit del Barça. Demà toca la mítica Hospitales, l’etapa reina del camí primitiu.