Tercera etapa: Rowardennan – Inverarnan

Tot alberg digne d’admirar ha de tenir el seu pèl-roig treballant-hi. Al Rowardennan Lodge s’encarrega de servir el menjar. I per cada plat que ahir servia al grupet de quatre dones que van esdevenir les autèntiques reines de la festa, ell s’enduia una ovació i el cuiner uns quants congratulations.

Després, a la sala d’estar, seguien donant conversa a tothom. Als dos francesos de la meva habitació, al matrimoni adult d’escocesos, i fins i tot a una noia holandesa, que amb el pijama de quadres escocesos rosa posat, deixava que les seves butllofes s’assequessin amb els mitjons mig trets. És d’Amsterdam, li agrada viatjar sola, i l’estiu passat va fer el Dingle Way, a Irlanda. El proper que faré jo, potser.

Avui, de Rowardennan a Inverarnan, serà un dia Loch Lomond 100%, sobretot per mi, que acabaré dos quilòmetres abans, aixecant una bola taronja, perquè em vingui a recollir un ferri que m’ha de portar a l’altra banda de llac.

De Rowardennan a Inverarnan per la riba del Loch Lommond

El camí s’agafa al mateix Youth Hostel, i es va mantenint proper al llac mentre giragonseja en vertical lleugerament. Al cap d’uns dos quilòmetres s’arriba a Ptarmigan Lodge, on hi ha una altra bifurcació del camí: la part de baix, més dura i amb algun tram complicat però amb grans vistes, i la part de dalt, monòtona i més senzilla, però que transcorre per dins del bosc i amb prou feines ens deixa veure el llac. No hauria pas sabut què triar, però com que el tram de baix està tancat per obres de millora, toca fer el de dalt. I comença amb una bona pujada.

Dalt de tot, i coixejant, em trobo la parella d’ahir, la de les cinc milles. Parlem una estona, on hem dormit, estem lesionats… Són americans, d’Ohio, i han vingut expressament a fer el West Highland Way, i quan l’acabin volen anar prop d’Aberdeen a fer una altra ruta. Ella viatja sovint a Europa, i ell no parla gaire. Mentre ens expliquem la vida, ens trobem els primers brown goats, aquestes cabres salvatges que tanta pudor fan i que tots hem alimentat al Farmville. Les fotos han sortit mogudes, així que no us les ensenyo.

El camí, en aquesta zona, n’està ple, d’aquestes cabres salvatges. Però encara està més ple de petits torrents que baixen per la muntanya per entregar al Loch Lomond l’aigua que va caure ahir. Entre torrent i torrent, potser només passen 100 metres. És la gran distracció, això i les cabres. El camí de la part de sota, per altra banda, passa pel que es coneix com a la presó del Rob Roy, la cova on suposadament el Rob Roy hi amagava els presoners.

Seguint les passes de Rob Roy

I és que aquesta és la zona per on es movia el Rob Roy, del clan dels MacGregor, un ramader convertit en bandoler que de cara s’assemblava molt a l’Schlinder, el de la llista. No sé si feia molt sovint el West Highland Way o només l’etapa des de Rowardennan a Inverarnan, però la qüestió és que caminant pels camins que utilitzava el cabdill més famós dels MacGregor, arribem a Inversnaid, on podem contemplar uns salts d’aigua magnífics. És un bon lloc on parar, menjar i descansar, perquè la part que ve ara del camí és la més dura.

Els següents quatre quilòmetres, des d’Inversnaid fins abans de Doune, són realment esgotadors. El camí és un seguit de petits desnivells, per un sender suficientment estret que t’obliga constantment a haver d’aixecar les cames més del compte. Fins i tot hi ha tres o quatre trams on les roques oculten completament el camí, dificultant el moviment si vas amb una motxilla gran carregada a l’esquena. No són trams difícils, però el cansament, el pes i la humitat ho compliquen bastant.

El paisatge camí de Inverarnan, això sí, segueix sent fantàstic, amb el Loch Lomond a l’esquerra i un bosc de fades a la dreta. Mentre estava parat fent fotos, m’han avançat una parella que em va cridar l’atenció el primer dia: els dos anaven carregadíssims, i amb els pantalons grisos i la jaqueta blava. Són alemanys, i carreguen amb la tenda a sobre, tot i que la nit anterior la van passar a un alberg perquè estava tot enfangat. També carreguen una reflex i també acaben fent el 90% de les fotos amb el mòbil. Això em fa sentir menys ruc de càrrega.

A l’altre costat de llac, Inverarnan

El suplici de camí acaba just en una platja, amb fantàstiques vistes cap al sud del llac, ja que la platja dibuixa una L entrant endins. Durant un quilòmetre el camí s’allunya del llac per tornar-hi breument abans d’abandonar, definitivament, el Loch Lomond. La ruta segueix durant tres quilòmetres i mig més, però jo tinc un bothy (un mix entre casa de hobbit i tenda Índia) esperant-me a l’altre costat de llac, a Inverarnan. Amb el vostre permís, aixecaré la bola taronja.