Etapa 11: Ribadiso – Monte do Gozo

M’he aixecat, curat i vestit sense fer soroll. O millor dit, fent el mínim soroll possible.

I així i tot, o a causa de, quan estava a punt de marxar, la noia de la llitera de dalt m’ha preguntat si ja marxava, cap a on anava, quin dia arribava a Santiago… Només li veia un ull, una cella, i mitja boca, però tenia una veu tan dolça i se la veia tan feliç dins la llitera, que he estat a punt d’estirar-me al seu costat, abraçar-la, i intentar compartir aquella felicitat que no sabia d’on li arribava.

Però he escollit anar a esmorzar. Tots prenem decisions equivocades, i qui sap si aquesta passarà a formar part d’aquest grup. A posteriori, tot és molt fàcil. Si hagués pensat amb els peus, m’hauria quedat, independentment de qui hi hagués a la llitera; sort que ja només quedaven 45 quilòmetres, perquè la cosa començava a ser bastant bastant inaguantable.

Com deia, el meu camí m’ha portat a esmorzar, i allà hem coincidit de nou amb el Germán i el Paco. Jo m’he entretingut, com sempre, i he començat a caminar a dos quarts de vuit, el dia que he començat més aviat, fins al moment. També serà el dia que més caminaré: 40 quilòmetres fins al Monte do Gozo. Si els peus m’ho permeten.

El dia ha sigut bastant semblant a la jornada d’ahir a partir de Melide: un munt de gent anant en la mateixa direcció. Entre això i el mal dels peus, estava de bastant mal humor, així que poques fotos he fet. M’he dedicat, bàsicament, a caminar.

Encarant un dia llarg

El camí no és dur, tampoc pla, va pujant i baixant lleugerament, però sense res a destacar. Així que en menys de tres hores i 15 quilòmetres m’he plantat a Salceda, on he parat a dinar, tot i no ser el punt mig de la ruta. Però tenia gana. I res més a fer. Després de dinar la cosa ha seguit igual de monòtona. Abans d’arribar a O Pedrouzo, que inicialment havia de ser el final de ruta d’avui, hi ha una baixada, ni molt llarga ni amb molt desnivell, però que serveix per trencar la rutina. I al cap d’uns quilòmetres, tornes a pujar gairebé tot el que havies baixat, fins que arribes a l’aeroport de Santiago. És fàcil de conèixer perquè el camí el voreja per un extrem, durant un quilòmetre, més o menys, i van apareixent tanques plenes de creus fetes amb branques i coses així. Hi ha qui posa cadenats als ponts, i hi ha qui posa creus a les tanques. Passades les creus, tot torna a ser avorrit i costa avall, fins que el camí s’aproxima al Monte do Gozo. És un monte i per tant, cal pujar-lo. He arribat a dalt, que és on hi ha l’alberg, després de 8 hores i 20 minuts, en un estat entre fet pols i mig mort. Els espaguetis del dinar devien ser sense gluten, sense sucre, sense sal i sense calories, perquè els últims quilòmetres s’han fet durs de debò; cada passa semblava feta sobre una catifa de faquir, i us puc ben assegurar que l’estàtua gegant i megalòmana de Joan Pau II al cim del Monte no té pas poders curatius.

Monte do Gozo, última etapa

El Monte do Gozo, si podeu, eviteu-lo. És una instal·lació al més pur estil militar, de barracons, perfectament ordenada, de construcció recent, pensada i dissenyada per a acollir 400 peregrins per nit, que poden ser 800 en Any Sant Jacobeu. És còmode, les dutxes estan netes i van bé, hi ha rentadores i assecadores, però no té ànima. No sabeu com he trobat a faltar Boudenaya. Per compensar, mentre era a fora curant-me, han arribat el Paco i el Germán.

El Paco és valencià, amic del Germán, i es va incorporar a Lugo. També se li han fet llargs els 40 quilòmetres, per això han arribat més tard del compte. Mentre estàvem a fora explicant-nos el dia, ha passat el Gran Roncador en Cap, que anava directe a Santiago. A mi, la idea de fer-hi nit al costat per arribar-hi ben d’hora m’agradava. Em sentia com un rei medieval, acampat fora la muralla de la ciutat que, l’endemà, li obriria les portes per veure’l entrar triomfalment.