Etapa 7: O Padrón – Castroverde

Superat l’equador, i ja a Galícia, sembla que tot sigui possible i que només falti la meitat per fer.

A Padrón s’hi dorm bé. Realment, no fa falta gran cosa per dormir bé.  Ni per estar bé en un alberg: una dutxa mínimament còmoda i neta, una habitació mínimament còmoda i neta, una cuina mínimament còmoda i neta, i fantàstica companyia. No fa falta res més. I al Camí de Santiago, n’hi ha. I molt.

El dia ha començat amb un esmorzar al mateix alberg, amb la mateixa gent amb qui havíem sopat i fet el postsopatori: la Carme, l’Agata, la Leonie, el lituà, i els asturians. La resta de gent de l’alberg estaven desapareguts, o tancats a les seves habitacions, suposo. Com sempre, d’entre els coneguts, he sigut l’últim en sortir.

Arrancant amb calma

El camí, de sortida, feia pujada. Com de costum. Especialment, la primera hora. La novetat d’avui ha sigut que no era l’únic que caminava a poc a poc. Una mica abans d’arribar al punt més alt de la jornada, on s’hi troba un antic hospital (de pelegrins, no de malalts) reconstruït, m’he trobat l’Agata, a qui li feia mal una cama. Així que hem pujat fins dalt xino xano. A l’hospital hi havia el grup d’asturians i la Carme. Després de quatre fotos ha començat la baixada, fins a Paradavella, i per carretera. La veritat, és una llàstima que tant tros del Camí es faci per carretera, en una zona plena de boscos. Que hi farem. No sé d’on surt el nom, però al bar a peu de carretera de Paradavella hi hem parat tots. El grup de la Sandra, el grup de la Carme, el grup de l’Agata, el grup de l’Astrid, i fins i tot jo. Ha sigut una retrobada improvisada i desincronitzada: l’estona en què tots érem dins ha durat poquet.

O Cádavo o Castroverde?

Sortint del bar, qui ha improvisat he sigut jo: no he seguit el camí, que segons ens havia explicat la nit anterior l’asturià, zigzagueja molt i fa com uns 2 quilòmetres de més, i he agafat la carretera. Que els peus no estan per floritures. No he sigut l’únic. A mitja pujada m’he trobat la Carme, i quan ja havíem recuperat el camí, ens ha agafat l’asturià. Ell s’ha quedat a esperar a la resta del seu grup (la dona, la cunyada, i una tercera dona que no sé si tenia algun parentiu), i la Carme i jo hem seguit, mentre ens explicàvem la vida, fins a O Cádavo.

La meva intenció inicial, al moment de semi-planificar el camí, era quedar-me a O Cádavo. Però el David de Boudenaya em va recomanar arribar a Castroverde, on l’alberg l’havien inaugurat l’any anterior i tothom en parlava molt bé. I jo faig cas al que em diu la gent de Bodenaya. La Carme no ho tenia clar, semblava bastant convençuda de seguir quan hi hem arribat, però havíem de comrpar menjar perquè a Castro Verde no en podríem comprar. Així que hem parat a dinar esperant les 4, que era l’hora en què obria el supermercat.

Buscant on dinar, ens hem trobat al Víctor i al Sergio. Amb els dos vam coincidir a San Juan, i gairebé ens hem trobat a cada final d’etapa. El Sergio és de Mallorca, i ja havia fet el Primitiu l’any passat. El Víctor és de València, informàtic passant-se al màrqueting, i el seu color favorit és el vermell. Són amics, s’havien conegut a les xarxes socials compartint aficions, i havien decidit conèixer-se en persona al Camí. Ens han portat a dinar al restaurant on hi havia tothom, i de camí el Sergio ens ha dit que plegava, que es quedava a O Cádavo, agafava un bus cap a Lugo, d’allà un tren cap a Madrid, i un vol cap a Mallorca. Havia fet el camí l’any anterior, i no li estava aportant res fer-lo de nou, només endarrerir-li l’inici del curs universitari, així que marxava.

A Castroverde falta gent

Havent dinat, hem passat pel súper, per la farmàcia, que s’havia convertit en l’element primordial del camí, i ens hem acomiadat del Sergio.

Els 8 quilòmetres fins a Castroverde s’han fet eterns. Era un poble on semblava que no arribaríem mai. Afortunadament, hi hem arribat. També hi era tothom. I no tots, en el millor estat físic: semblàvem pingüins caminant.

Arribar a l’alberg i trobar-te als pelegrins amb qui has anat trobant-te els últims dies és gairebé com arribar a casa. Comentes la jugada, sopes, fas tertúlia, t’adones que porten el viatge més ben preparat i saben que a Castroverde sí que hi ha botigues, i te’n vas a dormir sabent i esperant que demà tornaràs a coincidir amb tots ells.