Dùn Éideann

Edimburg, capital d’Escòcia. L’Atenes del Nord. La ciutat que ha donat a Robert Louis Stevenson, a  Walter Scott, a Sir Arthur Conan Doyle, a David Hume,  a Robert Adam, a Adam Smith, a Robert Burns, a Ian Rankin o bé a J. K. Rowling. La ciutat que ha inspirat el naixement de Sherlock Holmes, del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Long John Silver, d’Ivanhoe, o de Harry Potter. La ciutat que cel·lebra el festival d’arts escèniques més gran del món. La ciutat que va veure nèixer el golf. La ciutat d’Europa que té més fantasmes: presoners francesos de la guerra dels set anys, presoners colons de la Revolució americana, el gaiter del castell, el d’un gos errant pel cementiri de gossos, la nena que ha perdut la nina a la casa de Mary King’s Close, o el del sanguinari George Mackenzie.

Us he explicat mai com m’agrada Edimburg?

Us parlaria de la ciutat, de la seva bellesa, del seu romanticisme, del seu encant, de la seva cara gòtica i fantasmagòrica, del castell, dels carrerons empedrats, del vent, de la pluja, de la neu, dels pubs històrics, dels pubs no tan històrics, del cèrvol que s’hi pot menjar, dels esmorzars, dels brownies, de l’sticky toffe pudding, del whisky, dels haggis, de la bellesa de la High Street vista des dels jardins de Princess Street, de les millors vistes que una ciutat pot oferir. De Calton Hill, de l’Arthur’s Seat, de Portobello, del Dean Village, del Water of Leith, d’Stockbridge, del Jardí Reial Botànic, de Leith, dels Royal Terrace Gardens, i dels altres Terraces, dels Meadows, de Dudingston, dels cementiris, de Grassmarket, dels close. Dels gaiters, i del ceilidh. I de moltes coses més, que en el moment d’escriure això no em venen al cap.

Però no ho faré, que em quedaria curt. Millor hi aneu.