Amsterdam, capital dels Països Baixos. I d’Holanda.
Aquí, com a herència de quan havíem de contribuir a los tercios, a vegades confonem els dos termes: Holanda és una província (de fet són dues, la Holanda Septentrional i la Meridional, que conformaven antigament el comptat d’Holanda) d’un país anomenat Països Baixos. Aquest país està format pel Regne dels Països Baixos i tres països caribenys: Aruba, Curaçao i Sint Maarten. Curiosament, aquests tres països també forment part del Regne dels Països Baixos, la qual cosa ens porta a un bucle infinit al que no cal entrar-hi. El país és una monarquia parlamentària, com aquí, si bé les princeses d’allà tenen un coeficient intel·lectual com Déu mana. El rei pertany a la dinastia dels Orange, la mateixa a la que pertanyia Guillem I d’Orange, qui va liderar l’aixecament de les Províncies Unides contra la monarquia hispànica, independitzant-se’n l’any 1568, encara que Castella no ho reconeixeria fins al 1648 (pensareu: 80 anys necessitaren els espanyols per a acceptar la realitat? Doncs pregunteu-ho als gibraltarenys, que van deixar de ser-ho el 1704…). La dinastia dels Orange també va tenir les seves batalletes a la pèrfida Albió contra els jacobites, i les marxes orangistes d’Irlanda tots les coneixem. Ai, Europa!
No és d’estranyar que la grandesa d’Amsterdam comencés, juntament amb la d’Holanda, just quan s’independitzaren de Castella. Esdevingueren una potència comercial i marítima, i encara avui, el port de Rotterdam és el que més mercaderies mou de tot Europa. Al s. XVII s’arruïnà mig país amb la primera bombolla especulativa moderna: la de les tulipes; la decadència econòmica que aquesta crisi comportà, i alguna que altra guerra, posaren punt i final a l’Edat d’or holandesa, els principals protagonistes de la qual foren Rembrandt, Vermeer, Spinoza, i la construcció de moltes de les cases dels canals més bonics d’Amsterdam. A partir del s. XVIII la notorietat holandesa disminueix, i sembla que a partir de llavors només hagin destacat Vincent Van Gogh, Anna Frank i Johan Cruyff.
Amsterdam se’ns presenta esplendorosa, brillant i tranquila, conservant l’encant de la ciutat dels segles XVI i XVII, tot i que ben pocs edificis daten d’aquella època. La uniformitat arquitectònica, amb la variació de colors, teulades i finestres (costa trobar un edifici on totes les finestres siguin iguals, fixeu-vos-hi!), li donen un encant irresistible. La gairebé absència de trànsit motoritzat l’envolta de calma i silenci. Aquesta quietut, juntament amb la poca alçada dels edificis, de no més de quatre plantes, i els carrers amples i nets, la converteixen en una ciutat ideal per a perdre-s’hi. I no sé si pels canals, o perquè el meu sentit de l’orientació ha passat de justet-justet a em-perdo-en-un-vas-d’aigua, vaig fer-me un fart de perdre’m-hi. S’ha de vigilar, no obstant, amb les bicicletes: a Amsterdam, els peatons segueixen sent l’esglaó dèbil de la cadena, però en aquest cas el depredador té forma de bici.
Fet el primer avís, aquí va el segon: no existeix una cuina neerlandesa. Si més no això em va dir la Claudia, qui em va allotjar. Deia que hi ha una mica de cuina alemana, una mica de francesa, de danesa, de britànica… Potser el fet que el sentit de nació neerlandesa no aparegués fins al s. XVI, i que estigui influenciada pels països del voltant fa que no tinguin una identitat culinària molt marcada, però alguna cosa típica hi ha. De fet, nacionalment, costa diferenciar on acaba Flandes i on comencen els Països Baixos.
Què no us podeu perdre d’Amsterdam:
– El Museu Van Gogh. És igual si no us agrada la pintura (tot i que us ho hauríeu de fer mirar). El museu és interesantíssim, recomanable seguir l’ordre cronològic que se’ns proposa (Van Gogh va ser pintor només durant 10 anys): permet veure l’evolució de la seva tècnica, les influències que va tenir, analitzar la seva traçada en pintures de diferents èpoques… a més, el museu exhibeix les obres més importants de l’autor. Faltaria entrar una mica més en la vida de l’home, però vaja, que la perfecció no existeix.
– Casa d’Anna Frank. No tenia clar si anar-hi, però si només voleu pagar entrada a un lloc, ha de ser aquest. El recorregut per les habitacions on van sobreviure l’Anna Frank i la seva família, durant dos anys, juntament amb les reflexions d’una nena de 13 anys, de tan en tan posa els pèls de punta. Per cert, a la botiga hi podeu trobar el llibre en català.
– Rijksmuseum. És un d’aquests super-museus. Només l’edifici sol ja val la pena. I això que no és el més important: la Galeria d’Honor, al segon pis, és un gran hall on el visitant recorre les obres més importants de l’Edat d’Or holandesa fins arribar a l’impressionant La Ronda de Nit, que ja haurà anat mirant de reüll mentre passa del Veermer a l’Steen. Aquí podeu veure les obres més importants exposades, com veureu n’hi ha per a tots els gustos.
– Foam. Museu de fotografia. Petitet. Com que té exposicions temporals que canvien molt sovint, dependrà de l’exposició. Però les que vaig veure jo valien molt la pena.
– Jordaan. És un barri molt proper a la casa d’Anna Frank (de fet, potser en forma part i tot), on hi ha el Museu de les Tulipes i el dels Formatges (un bon lloc on fer-ne un tast). És un barri molt amsterdamés, poc freqüentat pels turistes, i només en la part sud: els canals Bloemgracht i Egelantiersgracht marquen una mica la frontera. Molt recomanable Westerstraat, Lindengracht i Noordermarkt. Hi ha petites galeries d’art, restaurants cars, i bars amb els menús només en neerlandés.
– Prinsengracht, Keizersgracht i Herengracht. Són tres canals en paral·lel, en forma de ferradura, que envolten el centre. Són molt bonics, podeu anar-los seguint i canviant d’un cap a l’altre. Als peus d’aquests canals hi ha el Foam, la casa d’Anna Frank, Westerkerk, …
– Bitterballen, stamppot, oliebollen, stroopwafel i les gominoles de regalís. El raw herring (arengada crua) és molt molt molt típic, però l’areganda no m’agrada gens, així que no ho vaig provar.
Què no em va convèncer:
– Stedelijkmuseum. Museu d’art modern i contemporani. He de reconèixer que l’art modern em costa, tot i que m’hi esforço. Ara hi ha una exposició del Malevich, que em va agradar bastant. La resta del museu, ves… alguna sala la sensació que em provocava era de que m’estaven fotent el pèl. Diuen que en aquest tipus d’art no es tracta de què veus sinó de què sents. Doncs a mi em suggereix això. Potser és un problema ortogràfic, i es tracta de què beus.
– Casa de Remdrandt. L’audioguia és gratis, i sort, perquè sinó la visita seria de 10 minuts. És una casa decorada segons els estàndards de l’època, ja que es basa en documents del propi Rembrandt, com per exemple les cartes d’embargament (als artistes liberals sempre els hi ha anat malament). I poca cosa més. Però si diguessin que és la casa de l’Eduandt, hi aniria molta menys gent.
Què heu d’evitar:
The Pancake Bakery: situat una mica més amunt de la casa d’Anna Frank, si heu de menjar abans o després de la visita, més avall de la casa, o pels carrers de l’altre costat de canal, tindreu millors opcions. Els pancakes no em fascinen, i menys els d’aquest local: amb l’oli es van passar tres pobles. No vaig ni sopar!
Últims apunts.
No us he parlat del Barri Roig. Vaig pasar-hi de casualitat, en una de les meves desorientacions geogràfiques. Que voleu que us digui… anar caminant mirant aparadors i veure frankfurts, gofres, souvenirs, torradores, una noia en bikini, un travesti tocant-se la part masculina… Legalitzar la prostitució és necessari, però convertir de forma tan descarada la dona en un objecte… sort que ho fan al nord!!
Tampoc vaig entrar a cap coffeshop. No he fumat mai res. I no m’agrada que la roba em faci pudor. Legalment, només poden fumar els residents. Però fan els ulls grossos, no patiu.
I tampoc vaig pedalar. Ves, m’agrada portar la contrària, i tothom diu: si vas a Amsterdarm has d’agafar una bici. Que voleu que us digui, ja faig molts quilòmetres a Bellpuig en bici. I la ciutat (bé, la part guiri de la ciutat) té una mida perfeta per moure’s-hi a peu. A més, amb l’I Amsterdam City Card (targeta que permet entrar a museus i altres llocs gratuïtament), tens transport públic gratuït. Així que, tot i la insistència de la Claudia, no vaig agafar ni un segon la bici.
Ah, no m’agrada la cervesa, però si voleu fer una xocolata calenta boníssima en un lloc al que mai entraríeu, a Rembrandtplein hi ha De Kroon, cafè-restaurant elegantíssim. A la nit (crec que a partir de les 9), hi fan sessions de salsa. I una mica més avall, a Amstelstraat, hi ha una xocolateria molt recomanable, Nubb’s chocolate.
Per cert, les cases inclinades endavant no ho són per inestabilitat del sól. La gent emmagatzemava les mercaderies a la part alta de la casa (els baixos eren massa humits), per això totes tenen la biga amb l’argolla a dalt de tot. Per tal d’evitar que, mentre pujaven les caixes, aquestes impactessin amb les finestres, inclinaven les façanes per tal de guanyar distància. A partir de no sé quin any del segle XVI van limitar la inclinació a 1:25, perquè moltes queien.
I crec que ja ho he dit tot. Au doncs, a perdre’s pels canals!!!
