La vida en un xip

Estar a l’atur, segons com t’agafi, i depenent del temps que hi estiguis, pot ser positiu i tot. No, això que dic no ho afirmo partint d’aquesta moda inconscient i estúpida de prendre-s’ho tot positivament perquè és el que fan els triomfadors, i gràcies a la qual després de 5 anys de crisi, queixes, retallades, estafes i manifestacions, tot segueix igual. Ho dic perquè, les persones amb certes inquietuds, tenim sempre un munt de projectes omplint els calaixos a l’espera de temps lliure. En el meu cas, ara que tinc tot el temps del món, també en tinc tota la mandra. I ja us asseguro que n’hi ha molta repartida pel planeta.

En resum, que millor començar per coses lleugeres com ara les sèries. La segona temporada de The Wire va fent, però la cosa important i que m’ha fet escriure aquesta entrada és que vaig acabar Black Mirror. Vaig començar per la segona temporada, pel capítol tres. Un cop acabada, la primera la vaig començar per l’1, i em faltava veure l’últim, The Entire History of You, i ahir ho vaig fer.

Black Mirror pels que no la coneixeu és com La Dimensió Desconeguda 2.0. Capítols sense cap relació amb els anteriors, i que presenten situacions en un futur no molt llunyà on la utilització extrema de la tecnologia porta a l’espectador a plantejar-se diversos dilemes humanistes. O haurien de portar-li.

El capítol The Entire History of You, així resumint, ens mostra l’últim invent que tot ésser humà s’implanta voluntàriament: un petit xip que enregistra tot el que la persona veu, sent i diu, de forma que posteriorment pot reviure totes aquestes situacions, ja sigui projectant-ho directament en el cervell o bé en una pantalla de tal forma que les persones del voltant ho puguin veure. Evidentment, també permet eliminar-les, de tal forma que l’individu serà incapaç de recordar res del que prèviament hagi esborrat. I ja no explicaré res més, que tampoc pretenc fer cap spoiler.

Tornant al món real, podem dividir les persones entre qui recorda les cares i qui recorda els noms. Les que són bones en una cosa, no acostumen a ser-ho en l’altra. A mi em van més les cares; de fet, pels noms sóc molt negat. De psicologia no en sé res, només que hi ha un tal Freud que tenia una paia en boles encastada al nas. I de la relació de la psicologia amb la memòria tampoc.

Suposo que alguna cosa deu tenir a veure amb el tema de les cares, però la qüestió és que un és molt de records visuals, de tenir al cap tota l’escena: la situació exacta dels dos tamborets, la porta del balcó semioberta, la seva ampolla de cervesa davant el microones, la meva llauna de coca-cola a la meva mà dreta, aquelles faldilles grises que li quedaven tan bé, aquella taca de cafè a terra, el fum del tabac que sempre venia cap a mi, i el filtre que li havia caigut mentre es liava aquell cigarret i que encara ara és a sota la taula atemorit del dia que l’escombra deixi de ser al balcó.

(En aquest paràgraf tocava reflexionar sobre els records, fugir-ne, enfrontar-s’hi, i tal, però se m’ha fet tard).

La memòria és punyetera, com la vida. I mentre sóc incapaç de recordar la pel·lícula que vaig veure dissabte a la nit (o era una sèrie?) tinc el cap ple de moments que preferiria esborrar. Potser la idea no és tan dolenta.

Que hi farem.