Els que em sou més propers ja sabreu que em vaig apuntar a un curs d’escriptura de relats breus. Quan ho vaig fer tenia tot el temps del món perquè estava a l’atur, i ara que ha començat no tinc temps per a res. Que hi farem, aquestes coses passen. En el curs, com és d’esperar, s’ha d’escriure. Aquest setmana tocava allargar un microconte. He allargat el mateix microconte que se’ns ha presentat durant el curs, que és de l’Augusto Monterroso: Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.
Quan va despertar, el dinosaure encara era allà. Semblava que no s’adonava de la seva presència, ni de la resta de membres del clan, que tot sigui dit, estaven molt ben camuflats enmig de la vegetació més baixa, molt lluny dels ulls del dinosaure, que destacava enmig d’aquell petita vall envoltada entre muntanyes no massa altes.
No recordava res. Estirat a terra, cara amunt, envoltat d’aquells arbres estranys i en mig d’aquell paratge desconegut, ni tan sols sabia qui era. Tampoc coneixia aquell grup de persones que, amb els braços estirats, i arrosegant-se per terra, s’atansaven cap a ell. Eren tots curiosament semblants, somrients, amb els cabells foscos retallats sobre el rostre, i vestits amb les mateixes pells. Amb un moviment de braç rudimentari, van indicar-li que s’acostés cap a ells.
S’havia oblidat completament del dinosaure, que seguia menjant arbres tranquil·lament. Amb moviments ràpids i silenciosos, va arribar fins al grup que l’esperava. El van saludar amb afecte, com si es coneguessin de feia molt temps. Un cop reagrupats, van decidir quedar-se una estona contemplant la magnificència d’aquella bèstia. Els més vells del clan explicaven com, quan eren petits, es reunien vora el foc per sentir les llegendes que explicaven els més vells d’uns animals grandiosos i alats, recoberts de metall, i que escopien foc per la boca; eren històries explicades de generació en generació, convertides en llegendes si no fos per l’escata que una d’aquestes bèsties havia perdut i que deien haver vist.
Al cap d’una estona, decidiren emprendre la marxa de nou, cap a l’altra vall, on la resta del clan els esperava, a l’esguard del dinosaure. Recorregueren els primers centenars de metres ben arrupits, aprofitant la cobertura de la vegetació, i quan deixaren de sentir les esbufegades d’aquell dinosaure verd recobraren la postura habitual.
Semblava que aquell era el dia en que les llegendes esdevenien realitat. Quan començaven a enfilar el coll que els separava del clan principal, una llum encegadora va començar a brillar pocs metres a l’oest d’on ells es trobaven. S’amagaren de nou i, emocionants i amb els ulls entelats, veieren com aquell animal bell, formós i pur, que tenia forma de cavall però lluïa una estilitzada banya, apareixia entre els arbres al galop. Era tanta la seva presència, que semblava que els arbres i les plantes s’apartaven abans no arribés, reverenciant llur pas, evitant el contacte amb l’esplendorosa cua que per ben poc no tocava a terra. Un estol dels més bells ocells el seguien, refilant d’alegria, mentre que els esquirols corretejaven de branca en branca desitjosos de contemplar aquell unicorn i poder explicar als seus descendents el que havien vist aquell dia, mentre desitjaven que tan bondadosa presència no els abandonés.
L’unicorn, que anava directe cap a ells, alleugerí el pas, els mirà, i amb una elegància innata i que mai més veurien, seguí el seu camí bosc endins, seguit per una rua molt variada d’animals del bosc i d’altres contrades.
La visió de l’unicorn els havia despistat, de tal manera que havien estat parats més estona de la desitjada. Es feia fosc, i van buscar un lloc protegit on passar la nit. El que van trobar era ben estrany: era allargat i profund, metàl·lic, de tons verdosos, amb una peça circular al bell mig. Al costat d’aquesta part, hi havia un forat que permetia entrar-hi a dins, on hi havia un habitacle una mica més petit que una cova petita. D’aquestes estranyes coves n’hi havia quatre, disposades en rotllana, totes elles properes i no ben bé iguals: un tenia unes rodes molt estranyes, a un altre s’hi podia entrar pel costat, un tercer tenia el que semblava una llança clavat a la peça circular, i l’últim directament no tenia peça circular.
Feren un foc a fora i sortiren a caçar el sopar. Una ovella que semblava haver-se perdut del seu ramat pasturava despistada. El clan l’encerclà i quan es disposaven a caçar-la un soroll ensordidor els petrificà. Una dona nua, rossa, de proporcions generoses, i gairebé tan gran com el dinosaure, havia caigut del cel just al seu costat. Algú es posà a plorar, i una onada d’energia tombà als nostres carvenícoles aventurers. Del cel, una veu suau retronà: va, Guillem, deixa les joguines que és hora de sopar.
