La xiqueta que escombrava l’escaleta (i l’ascensor)

Era un fred set de desembre d’aquell dos mil tretze que no va tenir tardor. La boira i el capvespre queien acompasades i fosques. I amb elles, el misteri.

Tot va començar just quan l’ascensor va obrir, sorollosament però sense el ping que mai fan els ascensors humils, la porta. Al bell mig d’aquell espai reduït i claustrofòbic una sabata tombada cridava l’atenció de la sra. Galán. Què hi feia aquella sabata lluny del seu peu? Se l’havien oblidat? L’havien abandonat? Inconscientment? Voluntariament? O per la força?

Capficada en la història que amagava i no podia explicar aquella sabata, el primer que va fer quan va entrar al pis va ser buscar aquell pot de luminol i la llum ultravioleta que li van regalar quan va comprar l’última col·lecció de novel·la negra. Va llençar els dos dits que li quedaven de netejavidres, va esbandir un parell de cops l’envàs, i el va reomplir amb el líquid que brillava blavament quan entrava en contacte amb restes de sang. Sortí esperitada cap a l’ascensor, el ruixà i, en obrir la llum ultraviolada, se li posaren els pèls de punta: hi havia taques de sang per tot arreu.

Trucà immediatament al comissari Pastó, bon amic seu des de que s’havien conegut en aquell taller de novel·les protagonitzades per assassins i altres pertorbats. El comissari feu acte de presència en pocs minuts, acompanyat de la detectiu Rubinat.

“Podria ser que la sabata fos un desafiament”, va dir el comissari. Només així s’entenia la presència de la sabata en l’escena del crim. “Si ens desafia, podria tractar-se d’un serial killer”, sentencià la detectiu. Els veïns, alertats per tot el rebombori, anaven concentrant-se a l’entrada del bloc. Cap d’ells reconeixia la sabata com a seva. Els agents acordonaren la zona, mentre el comissari Pastó i la detectiu Rubinat començaren els primers interrogatoris.

La nit avançava i la temperatura queia en picat. Una veïna de l’altre costat de plaça havia obsequiat als agents amb cafè calent, intentant fer més suportable aquella temperatura que deixava el mercuri més avall del zero. Els veïns s’havien retirat, escales amunt, cap als seus pisos, i ja només quedava la sra. Galán que parlava distesament amb el comissari i la detectiu, quan aparegué el veí discret i silenció que tothom oblida. L’informaren de la situació, i els proposà deixar el mètode policiaco-científic, i provar el grimmerià: agafà la sabata i l’emprovà a totes les veïnes. Començaren pel tercer pis, on cap veïna, ni aquella que estava tant bona, gastava la talla de la sabata. Al segon tampoc tingueren èxit. I al primer, ja només quedava un pis.

Trucaren a la porta i els obrí la noia que feia la neteja de l’escala. Era una dona de melena llarga, fosca i ondulada, a qui la bellesa havia esquivat, no així el sobrepés, ni les berrugues, ni un nas ben tort i gros. També li faltava alguna dent. Amablement, es prestà a la comprovació, mentre el detectiu Pastío rebia un missatge del laboratori: la sang de l’ascensor no era humana. El veí, creient que el seu mètode havia fracassat, agafà la sabata i intentà posar-la en aquell peu pudent, d’ungles llargues i brutes i galindó desproporcionat. I miraculosament, la sabata hi encaixà com per art de màgia, mentre una gran llum il·luminà l’estança. Era la llum del sostre, que un dels quatre nenes despentinats i bruts, que corrien cap al veí mig marejat de pudor, havia obert. Un altre d’ells, a la mà dreta hi duia dos papers, que entregà al veí abans que perdés el coneixement: un era un contracte hipotecari, l’altre de matrimoni. Els dos amb la seva signatura.