Aigua de vida

Ens retrobàvem d’any en d’any. Sempre el mateix dia. Sempre al mateix lloc.

Com cada set d’abril des de feia cert temps, ell, el meu amic, creuava l’entrada de la banda de Castle Terrace just a les deu del matí; era tan puntual que semblava que fos ell qui controlés el temps. Jo l’esperava ja a dins, conscient de com el molestava la gent que era als llocs abans d’hora. Arribava vestit amb la seva elegància habitual, de color fosc, amb l’indispensable mocador, les sabates ben enllustrades, i sense paraigües, encara que plogués.

Tot i que coneixeia perfectament el camí fins al lloc on l’esperava, li agradava fer sempre un tomb de més; el lloc no era suficientment gran com per perdre’s, però sempre hi havia detalls nous a descobrir. Al fiinal, però, sempre acabava arribant. Em saludava, i s’assentava a terra, recolzant l’esquerna en aquella làpida que tenia gravat un nom que als dos ens era familiar. Una vegada tenia l’esquena ven acomodada, treia un parell de vasos Glencairn, i se’n quedava un, mentre m’atansava l’altre; pocs segons després, i fent veure que tenia dubtes sobre si fer-ho o no, treia un parells d’ampolletes, de les de 20 centilitres, que les ressaques començaven a ser dures, d’algun whisky d’Islay, una per a ell i l’altra per a mi, les obria, i les posava just al costat dels dos vasos, mentre deixava anar les primeres paraules: què, com anem?.  Eren sempre les mateixes. Un cop pronunciades, es podia donar per inaugurada la trobada.

La conversa la duia ell, li agradava fer-se escoltar,  sempre li havia dit que tenia esperit de contacontes; ja de ben jovenets, ens arraulíem a la vora del foc, i es passava tota la nit explicant històries que li havien passat a ell, ben plenes de trossos inventats que feien més amena la vetllada, fins que la son, que no era massa animal de nit, el tombava.

En aquestes trobades anuals, també seguia sempre el mateix fil conductor:  primer m’explicava com li anaven les coses a ell; “estaré millor”, em deia entre històries de desamors, feines perdudes, projectes a mig fer, i relacions familiars superficials. De tant en tant, es reomplia el vas, que l’abril aquí dalt encara és fred, i la gola en patia les conseqüències. Després, em parlava d’aquella rossa d’ulls blaus que no em podia treure del cap i que tant poc cas m’havia fet; de com em trobava a faltar la meva família, a la que feia temps que no veia; i dels amics, que queien implacables en les xarxes que el temps teixia, casant-los i omplint-los de fills. Quan se li acabava el whisky de la seva ampolla, tirava del de la meva. Sense demanar permís. Mai ho feia. Sabia que tampoc ho necessitava.

A estones estàvem en silenci, pensatius, callats i a soles d’aquella manera en que només els bons amics poden estar-hi, sense incomodar-se, sabeu? A nosaltres ens reconfortava, ens reafirmava l’amistat i la confiança cega que ens teníem. Era igual si no ens ho explicàvem tot, a vegades, fins i tot entre nosaltres, costava explicar-nos els que ens passava en el nostre jo més íntim i privat. Era igual si no ens ho explicàvem tot, només mirant-nos a la cara, sabíem si havíem de fer aquella pregunta delicada, o si era millor canviar de tema. Era igual si no ens ho explicàvem tot aquell dia, ja ho faríem l’endemà.

També parlàvem del Barça, i últimament del Bayern. De les últimes pel·lícules que havia vist, la majoria poc interessants; d’aquell disc que feia temps que no escoltava i que ara li agradava tant; de les novel·les, que cada any l’avorrien més. Dels polítics, que sempre ens feien emprenyar. I de la societat, que semblava contenta de saber-se enganyada. De tant en tant, com qui no vol la cosa, deixava anar un vaig escriure un poema que segur que t’agradarà, seguit d’un a veure si el recordo, sabent que els dos sabíem que el recordava perfectament, i llavors el recitava, amb aquell sentiment que era tant seu, i que a vegades el feia emocionar-se a mig poema; en d’altres casos, hauríem acabat rient escandalosament, però ens aguantàvem, que no era lloc per fer soroll.

Finalment, passades les hores i quan ja només quedava el culet de l’ampolla de whisky, arribava l’hora d’acomiadar-nos. Sempre, també, de la mateixa manera. Ell es reomplia, per darrer cop aquell any, el seu vas, situant-lo, de nou, ja que el pobre no havia parat quiet, just al costat del meu. L’aixecava, i dibuixava uns cercles petits amb el braç, per remoure el líquid i olorar l’aroma de turba que despreneia. Era allò que tant ens agradava fer cada cop que tastàvem un nou whisky. Se’l bevia tot d’un sol glop, i dirigint el vas cap a mi, exclamava suau, tendre i melancòlic, amb els ulls plorosos, la barbeta arrugada i els llavis apretats, un per la vida!.

Jo l’observava marxar, trist i capcot, mentre els raigs taronjosos de la posta de sol il·luminaven el wisky del meu vas, que no sabíem qui es beuria. Pàlid, fred, i en silenci, l’acomiadava amb un per la mort!.