Oh Déu meu!!! Quines ganes que en tinc!!! Avui és EL gran dia!!! I és que, amics, amigues, estimats, estimades, pesats i pesades, per fi, finalment, podré veure Kitsch en concert!!!!
Mireu si en tinc ganes, que el primer que estic fent després de dinar és escriure aquesta entrada, saltant-me la tradició de matar uns quants zombies mentre faig la digestió.
I és que no sabeu com és de complicat per a algú de Ponent veure un concert de Kitsch. Si a més durant massa temps ha treballat de nit i caps de setmana, la cosa ja és gairebé impossible.
En les 33 tardors que arrastro a l’esquena, només els he pogut veure dues vegades. La primera va ser al Figarock. Pel que no coneixeu el festival, no té res a veure ni amb gastronomia no amb sexualitat. La Figuerosa és una petita població de l’Urgell on s’hi celebra un festival hippie. Però hippie hippie. Doncs fa uns 8 o 9 anys, hi van tocar els de Banyoles. I was there. El segon cop va ser per unes de barraques de Banyoles, on tocaven juntament amb Els Pets. No tinc massa clar quan va ser, però podria ser perfectament el mateix any que pel Figarock. Recordo que poc abans d’aquests dos concerts havien tret el Kitsch 7.
Recordo com si fos avui el primer cop que vaig veure i sentir Kitsch. La cançó m’agradava molt, era diferent de tota la música que se sentia en català. I a més, el cantant i guitarrista portava un penjoll amb el cor de la Mare de Déu dels Dolors, patrona de Bellpuig! Era l’any 90, en plena efervescència musical de grups amb ganes de normalitzat la llengua en un sector que encara hi era reticent, la música rock, i Kitsch havien editat el seu primer disc, de títol homònim.
Tot i la coincidència temporal, Kitsch anaven per altres camins. Influenciats, tan musicalment com estètica, per grups com The Cure o Echo and The Bunnymen, els de Banyoles sempre han representat la cara fosca, sinistra, angoixant i depressiva del rock català.
Kitsch neix a Banyoles l’any 1985, de la mà de Lluís Costabella (veu i guitarra) i Joan Pairó (baix). Durant els més de 25 anys d’existència, la resta de formació del grup ha anat evolucionant, així com el nombre de membres. Actualment, completen la banda el David Zamora (guitarra) i el Jordi Ferrer (bateria).
Des de sempre Kitsch ha destacat per, a banda de la seva excel·lència musical, aconseguir un so molt personal i característic, sent de molta qualitat ja des dels seus inicis. Això els va portar a, per exemple, tocar a Moscou l’any 1992, a no poder fer una gira per la Xina per motius polítics l’any 1993, o a tocar al Dr. Music Festival l’any 1997. Aquell mateix any presenten un espectacle audiovisual al TMB de Banyoles anomenat 1er curset d’iniciació al fracàs, que posteriorment seria editat en cd, sent el primer disc a trencar la seva nomenclatura: el darrer treball era el Kitsch 5.
El 2001 posen en funcionament la seva primera pàgina web: kitsch-music.com, convertint-se en un dels primers grups a tenir una presència important a la xarxa, i a treure’n un gran rendiment d’ella, tan pel que fa a promoció, com a contacte amb els seus seguidors, com, sobretot i especialment, per a editar material inèdit, una gran part de forma totalment gratuïta.
L’any 2002 apareix el disc Kitsch 7. Per a mi, un dels discos més rodons del grup de Banyoles. El disc brilla per si sol, tant per la portada, com per les cançons, com per la producció: té un so espectacular, personalment em recorda molt al disc The Cure dels The Cure que, compte, va ser publicat el 2004!!! El disc retorna al grup una part de l’èxit injustament perdut, i, tot i que no es col·loquen com un grup mainstream del país (tampoc és la seva intenció), la gent torna a parlar d’ells.
D’aquest disc en graven dos videoclips, Oceà i Glaucoma. Aquell mateix any participen en el projecte del Titot de Guillem de Berguedà, musicant el poema Joglar.
A finals del 2003 surt Kitsch 8, un disc que segueix en l’excel·lència del 7. El 2004 graven el vídeo de la cançó Desdeny, i més tard d’Aurora. Durant aquell participen en diferents projectes: inclouen la cançó Sol al desert al recopilatori Cultura de Resistència Vol 2, del col·lectiu Arran, i musica un poema de l’argentina Alejandra Pizarnik –Noche– per al fanzine Malalletra.
Durant aquell any també aprofiten per editar en format cd una sèrie de concerts històrics, sota el nom de Directament des de l’oblit.
https://www.youtube.com/watch?v=G6SgULH7lFs
El 2005 dita dos dvd’s: Kitsch en directe 1992 i Kitsch en concert 2004. I el 2005 publica el seu 9è disc, de nom Elektrocàustic. I el 2008 surt el Kitsch 10, que havia de ser el disc de comiat i que, afortunadament per als seguidors, i per a la salut cultural i musical del país, no ho va ser. El disc segueix fantàsticament en la línia dels últims treballs.
El 2009 graven un parell de videoclips de dues cançons excel·lents, Imitació, i una altra d’inèdita, Vigília, tema per al Projecte Vigília, i una picada d’ull a un personatge que segur que ha de ser fan seu. També musica un poema de Joan Brossa, La Mosca, per a la publicació Malalletra.
El 2010 graven un nou video, de la cançó Testament, i estrenen web i domini.cat: http://www.kitsch.cat. I aquest 2011 editen dos singles, Mala idea, i posteriorment, Cors, que justament presenten avui 😉
Amb el vostre permís, us abandono, i enfilo cap a Vic. Quina nit que m’espera, oh!!!!!
Actualització: sopant a Vic vaig recordar un tercer concert dels Kitsch, a Berga, per un Rebrot, a finals de la nit, després d’uns joves Obrint Pas i de Barricada.
M’agrada! :·)
Gràcies Judith 🙂