Berlín, ara sí (i 3).

Per aclamació popular, em disposo a fer una entrada sobre Berlín, que es veu que amb les fotos els meus fidels lectors no n’han tingut prou.

Berlín és la capital bla bla bla. Tot això ja ho sabeu.

Berlín fa pinta a ciutat nova. Tot i que ja era capital de Prússia, que en la Segona Guerra Mundial només quedés intacte l’edifici de la Luftwave va propiciar que, durant els anys 50-60, s’enderroquessin la majoria d’edificis de la ciutat. Els constructors es devien forrar (els de la zona de l’RDA no tant), però gràcies a això la ciutat s’obre esplendorosa als seus habitants: carrers molt amples, lluminosos, i envoltats d’edificis baixos de colors suaus que semblen acabats de pintar. L’arquitectura senzilla, austera i uniforme de la zona ex-comunista contribueix moltíssim a donar-hi aquest aire de ciutat neta i impol·luta, si bé en alguns carrers grafiters despistats han trencat aquesta harmonia sense aportar res a canvi.

Un altre aspecte que sobta al visitant català, i suposo que a molts no-catalans també, és el trànsit rodat de la ciutat, tranquil (tenint en compte que estem en una ciutat de 3,5 milions d’habitants) i silenciós. Els motius els desconec, però no cal haver fet un màster en mobilitat urbana per adonar-se de que una excel·lent xarxa de transport públic i l’ús de bibicletes enlloc de motocicletes hi contribueix moltíssim.

El transport públic berlinés està format per metro, ferrocarril, tramvia i bus. El bus el vaig agafar només per anar i tornar de l’aeroport, mentre que al tramvia n hi vaig pujar mai. Però, oh!!! el metro i el ferrocarril són increïblement útils i pràctics!! Del metro en diuen U-Bahn, i del ferrocarril S-Bahn. Depenent d’on siguem i cap a on anem, haurem d’aprendre a moure’ns per la línia S-41 i S-42, que és una línia circular que envolta la zona central de Berlín, i permet fer múltiples combinacions per arribar a on vulguem.

Això sí, el transport no és precisament barat, comparat amb la resta de Berlín. Hi ha 3 zones, per moure’s només pel centre amb la zona A n’hi ha prou, però la part més exterior de la línia circular, per exemple, queda en zona B. El preu per al bitllet d’un sol viatge de zona AB és de 2,1 euros (es pot combinar qualsevol tipus de transport). El bitllet d’un sol dia per a aquestes dues zones és de 6,3 euros.

Però la manera més barata de moure’s per Berlín és en bicicleta. Com a tot arreu, vaja. Però aquí més, perquè no cal gastar-se diners comprant seients o rodes desaparegudes misteriosament mentre el propietari de la bicicleta comprava el pa. Els habitants dels països europeus ja ho tenen això, no van pel carrer mangant el que poden. Però és quelcom que sembla que a certs ciutadans del sud d’Europa que resideixen temporalment a Berlín els hi costa aprendre.

A més de la tranquil·litat que dona saber que et trobaràs la bicicleta tal com l’has deixat, hi ha dos altres punts importantíssims que en potencien el seu ús. Per una banda, la ciutat és escandalosament plana, assentada com es troba en una zona d’aiguamolls. I per l’altra, trobem el carril per a bicicletes al 95% dels carrers (de fet, de tots els carrers per on vaig anar, només recordo un carrer on no n’hi havia). No cal dir que els conductors són molt respectuosos amb els ciclistes.

Ara que ja sabem com moure’ns, ja podem anar allà on volem. El centre neuràlgic i turístic de la ciutat és el barri de Mitte, que curiosament vol dir centre. Aproximadament, té uns límits força visibles: des d’Alexanderplatz, on hi ha la torre de comunicacions Fernsehturm visible des de gairebé tota la ciutat, a l’est, fins a la Porta de Brandenburg, a l’oest. Pel sud limita amb el barri de Kreuzberg a l’alçada del Checkpoint Charlie, i pel nord no en tinc ni idea. En tota aquesta zona hi trobem la catedral protestant, la Pariser Platz, la plaça Gendarmenmarkt amb les dues esglèsies idèntiques, la St. Hedwigs-Kathedrale, la Universitat de Humboldt on hi va haver la famosa crema de llibres, l’illa dels museus, l’opera favorita de Hitler, el Reichstag (el parlament alemany), i el Tiergarten, un parc de 210 hectàrees, al centre de la ciutat, que acaba just a la zona del Reichstag i de la porta de Brandenburg.

En aquesta zona, del mur només en queden uns llambordins que ens indiquen per on passava. Si el volem veure de peu, haurem de baixar una miqueta per Wilhemstr, passada la porta de Brandenburg, fins al Bundesministerium für Finanzierung, que deu ser la versió germànica de la Conselleria d’economia, que ocupa les instal·lacions del que va ser l’edifici de la Luftwave, que el Hitler feia passar com a l’edifici de correus més gran del món. Si des d’allà anem cap a l’est, arribarem al famós Checkpoint Charlie.

Per aquesta zona també trobareu un museu dedicat als automòbils Trabant, i si volteu una mica fareu cap a la plaça on hi havia el búnquer on Hitler va suïcidar-se. Actualment, a la plaça hi ha un parquing de terra, i sabreu si és el lloc correcte perquè hi ha un plafó de plàstic on s’explica una mica com era. Del búnquer no en trobareu cap rastre. El nom del carrer no ho recordo, però la zona, pel que veig en l’ordre cronològic de les fotografies, és al voltant del museu del Trabant, del museu de l’Stasi, i de l’edifici de la Luftwave.

De tota la nostalgia que tenen els alemanys de l’est cap al seu desaparegut país se’n diu Ostalgie. No es tracta d’un moviment polític ni econòmic, sinó del fet que en la reunificació, les ciutats de l’est s’occidentalitzaren, i moltes van perdre gran part de la seva essència, perdent els seus ciutadans, una part important de la seva identitat. El principal símbol de l’Ostalgie és el culte als Trabants; un altre que podreu veure quotidianament, i que fins i tot s’ha convertit en un logotip identificatiu de Berlín, és l‘Ampelmännchen, l’homenet dels semàfors amb barret.

Abans de deixar la zona central, és de visita obligada anar a visitar la casa okupa més famosa del món mundial, la Kunsthaus Tacheles. Situada per sobre el riu Spree, cada any rep la visita de més de 400.000 persones, sent un dels punts claus de l’art posturbà del que Berlín en fa gala. S’hi poden trobar exposicions itinerants, tallers per a artistes, locals d’assaig per a grups de música, i, sobretot, grafitis a totes les parets.

Així que agafem l’S-Bahn o l’U-Bhan i anem fins a Ostbanhof. Al carrer Mühlenstr, a tocar de l’estació, hi ha l’East Side Gallery, que és el tram de mur, de més d’un quilòmetre de llargària, convertit en una galeria d’art a l’aire lliure. La galeria consta de 103 murals, alguns més ben conservats que d’altres, creats per artistes d’arreu del món, a mode d’homenatge a la llibertat i amb la intenció de plasmar l’euforia que es va viure d’un món millor amb la caiguda del mur. No cal que aquesta eufòria no va tardar massa més a caure.

Això seria la visita bàsica. A partir d’aquí es pot anar, per exemple, a l’aeroport en desús de Tempelhof, o bé al park de Treptow i arribar fins al parc d’atraccions abandonat i que està en venda al preu d’1 €.

Pel que fa al menjar, el centre, tot i ser zona turística, no és especialment car. El menjar. Però la beguda sí. Si ens desplacem una mica cap a l’anell ferroviari, podem trobar petites cafeteries turques amb un excel·lent café, i on podrem dinar pizzes, kebabs, etc., i beguda per uns 4 o 5 euros.

Pel que fa a la nit berlinesa, de diumenge a dijous està tot molt mort, però divendres hi ha clubs que obren a la tarda i no tanquen fins al vespre de diumenge. Les consumicions són més barates que a Catalunya, 5 € el combinat de vodka. I tot i que està prohibit fumar a dins els locals, la gent s’ho passa pel forro.

Doncs au, fins aquí l’experiència berlinesa. La que es pot explicar, clar 🙂