La parella de la taula del davant

La parella de la taula del davant arriben separats. Primer ella, després ell. La seva taula està just al costat d’un home abandonant la joventut, que serà el centre d’atenció involuntari, silenciós i anònim del sopar.

L’home de la taula del davant ha estrenat la quarantena recentment Llueix una tupida cabellera ondulada, canosa per sobre les orelles. Dela butxaca esquerra dels pantalons en sobresurt , com una prolongació del seu orgull, la part d’un clauer Mercedes corresponent a l’anagrama de la marca. El jove que aviat deixarà de ser-ho detectarà, durant el transcurs del capvespre, que dins la mateixa butxaca s’hi amaga un iPhone últim model. Silenciat.

L’home que té un iPhone silenciat a la butxaca es mira el jove de la taula del costat amb cert menyspreu caritatiu i piadós. Mentre pensa en el malgust que té vestint-se, i en com deu ser de solitària, trista i lamentable la vida del jove que fa dies que no s’afaita, la cambrera li porta la carta. Primer, repassa de cap a peus a la cambrera. Després, fa el mateix amb la carta, llegit  únicament el preu de cada plat, i quedant-se amb els dos més alts. I tanca la carta.

La part femenina de la parella de la taula del davant no té gens de gana. Obre la carta, llegeix el nom d’un plat a l’atzar. Amanida amb formatge de cabra. El jove barbut i despentinat que seu a la taula del costat l’ha observat breument: encara no ha arribat als quaranta, però es conserva molt bé. La melena rossa, ondulada i curta enmarca una  fesomia delicada on bella, on hi destaquen uns grandiosos ulls vers i uns llavis encara carnosos. El futur ex-jove barbut, despentinat, i que vesteix una samarreta vermella descolorida, però, no s’ha fixat en ella per la bellesa, sinó pel patiment que el seu rostre palesa. La dona que no està gaudint de les vacances tanca la carta i li diu a l’home de l’iPhone silenciat que el vi l’esculli ell. Centra la seva atenció en el jove de la samarreta vermella descolorida. S’imagina, captivada per la pau, calma i serenor que transmet el seu rostre, que és allà, sopant sol, mirant el mòbil de tan en tan, improvisant, sense lligams, esquivant àgilment les sorpreses que la vida et depara. O no.

El jove que ja sobrepassa la trentena retorna dels seu món perfecte i inexistent en adonar-se com el mòbil silenciat s’il·lumina. L’home del cabell ondulat, interromp la conversa, s’aixeca i es dirigeix cap als serveis. Ella assenteix, vençuda, mentre la seva mirada es perd trista, apagada i melancòlica, mirant cap a la taula del costat.

El jove que encara no ha decidit com omplirà les hores de l’endemà, s’acaba el sopar. Observa com la parella de la taula del davant, també. Ella no vol més camamilla, i ell es veu el Lagavulin d’un sol glop. Ell diu que ja pujarà, que li ve de gust fer un cigarret nocturn. Ella assenteix i entra a l’hotel. El jove sense plans a la vida empaita amb la mirada l’home que surt a fumar, observant com s’assenta en un banc proper a l’hotel, s’encén un cigarret mentre es posa el mòbil a l’orella, tensa els llavis ressecs enrogint el tabac, i mentre deixa anar una fumerada blanca, diu: per fi sols.