Fills de la sol·litud

Era l’any 1993 del senyor. Un aleshores jovenet Eduard Salla havia decidit presentar-se al II Premi l’Esparver, convocat per l’editorial La Magrada, amb un conte el nom del qual el anys transcorreguts m’han fet oblidar, però que tenia com a característica principal carregar-se un dels mites literatis medievals europeus: quan la mort et trobava, ja havies begut oli. En ell s’hi narrava la vida solitària d’un guerrer ja retirat, en un cabana plena de trofeus, al mig d’un bosc, on havia decidit recloure-s’hi per pasar-hi en calma i equilibri els darrers anys de la seva vida. Una nit, de sobte, algú gosa trucar a la seva porta. Era la mort, que s’havia perdut en aquell bosc espès i no sabia com sortir-ne. Tan magnànima història fou finalista no-guanyadora del premi, i com a tal l’autor fou invitat a la cerimònia i obsequiat amb el volum que recollia els textos guanyadors. La il·lusió que havia generat en el jove Eduard ser finalista es convertí en ràbia un cop llegits els contes del llibre: històries d’adolescents sense cap originalitat. Captivat com estava (i encara n’hi està) pels anti-herois, especialment en aquella època pel Holden Caulfield, decidí escriure una història de ficció, amb personatges reals i basada en fets irreals, sense explicar res interessant, sense profunditat, i sense sentit. I aquella vegada, guanyà.

“Ouaaaaaaa!” En Guillem s’havia despertat. Quin mà que li feia el mal” (?), mmmhhhh, bé, millor dit, quin mal que li feia la mà (això és el SDRD (síndrome del recent despert)). Li pitaven les orelles, li feia mal l’esquena, el cap, i estava mort. Quatre hores escoltant música màquina ininterrompudament havia estat massa fort. Odiava la màquina! Però… ja diuen que l’adolescència és l’edat de l’estupidesa… A les tres de la nit havia arribat d’una festa organitzada pel alumnes de tercer de B.U.P. de l’institut on estudiava. La festa s’havia celebrat en una discoteca d’una ciutat situada a onze quilòmetres del seu poble. Tot i arribar esgotat, o potser hauria de dir desanimat físicament i psicològica, no havia pogut dormir. Encara que ja havia sopat a les nou, quan arribà es preparà una mica de sopar. Res de l’altre món: quatre llesques de pa amb oli de les Garrigues sucat amb tomata, dos talls de formatge holandès, i dos talls de pernil dolç. Mentre sopava, engegà la radio. Sintonitzà Catalunya Ràdio. Feien un programa on repassaven els esdeveniments musicals de l’any 64. Li havia agradat força. Total, que havia anat a dormir a les sis. I a les nou estava despert.

Prengué una dutxa d’aigua freda (tot i que en deixà una mica (Fua! Quina parida més dolenta)). Quan acabà, se senti com nou. Començà a fer plans sobre con passaria el dia. Aniria amb bicicleta als pobles veïns (“i perquè m’he dutxat?!”, és preguntà la seva mentalitat ecologista). Es trobaria a la Míriam, la Silvi i la Laia en un; en un altre a la Judit, la Marta i a la Pepafina, i a l’altre a la Cristi, l’Imma, la Pancràcia (era tan lletja com el nom, però era molt bona tia), i a la Montse. Així passaria tot el matí. A la tarda sortiria i es trobaria amb els seus companys. Anirien a una ciutat situada a vuit quilòmetres i comprarien uns compactes. Després anirien a algun lloc on hi haguessin nenes i els hi dirien quatre coses tontes però amb gràcia a les que fan goig de veure, i amb una mica de sort, fins hi tots s’hi farien amics. Tornarien al poble per sopar, i després a casa d’algú a fer una partida amb un joc de rol. Seria un dia collonut. N’estava segur. Res no podia fallar.

S’eixugà una mica el pèl, es posà el mallot i el coulotte, i sortí amb bicicleta. Passà pels tres pobles on creia que trobaria gent. Arribà al primer i parà al bar. No hi trobà ningú. Prengué una cola. Arribà al segon, anar al bar, i tampoc trobà ningú. Prengué una altra cola. Anà al tercer poble, i al bar tampoc veié ningú. Llàstima! En Guillem pensava que allà hi trobaria a una de les quatre noies, però no la hi trobà. Prengué una altra cola. D’això se’n diu llibertat de preus! Al primer bar, la beguda li havia costat cent vint-i-cinc peles, al segon, cent cinquanta moniatos, i al tercer, vint duros. Havia fet cinquanta-cinc quilòmetres per res!!!

Quan arribà a casa, féu, durant uns trenta minuts, exercici: flexions, torsions, abdominals, estiraments, més flexions, uns exercicis amb les cames i uns amb els braços, i altre cop estiraments. Es tornà a dutxar. Es vestí, s’afaità, es pentinà, i sortí a donar un tomb. Tampoc trobà a ningú. Tot déu dormia. Comprà una ensaïmada i un suc de llimona, i llavors s’adonà que si continuava gastant tant tots els matins, en una setmana quedaria escurat. Segué en un banc. Mirà durant una estona com passaven els bacteris de l’aire, ja que pel carrer no passava ningú. Si hagués passat l’home invisible, segurament l’hauria vist.

De sobte senti que algú el cridava des del costat dret. S’havia quedat encantat mirant com remenava el cul una rossa. Girà el cap i no veié ningú. Acotà el cap i, llavors si, veié una nena d’uns deu-onze anys, que el mirava fixament als ulls. Era l’Elisenda. La va conèixer al Parc de Nadal. En Guillem feia de monitor, i l’Eli hi va anar un dia per veure que s’havia de fer on aquell taller. En Guillem es cuidava del taller de premsa i de l’audició del parc. Els primers dies es mostrava molt tímida, però durant els dos últims es van declarar mútuament la III Guerra Mundial. Era ben bé com la versió catalana del Dr. Jekill i Mr. Hyde. Podia ser molt bona minyona, però quan es transformava, era millor marxar.

Va parlar una estona amb ell. Primer va començar a preguntar ella. Que no hem coneixes? Que fas aquí? Si que estàs sol! A en Guillem li caigué l’ensaïmada, però l’atomà abans que arribes a terra. Encara la duia embolicada. Li donà a l’Eli, així tindria companyia durant una estona. Per fi en Guillem pogué parlar amb l’Eli sense que ella el molestés. Encara que no sabia que dir-li, al final van parlar una bona estona. Quan l’Eli marxà ell se’n tornà a casa. Els seus germans encara dormien.

Pujà a l’estudi i connectà l’equip de música. Era una taula mescladora amb un parell de platines, un parell de plats, un vídeo, un reproductor de CD i un altre multi-càrrega. Feia pocs dies que el tenia. Com que estava avorrit, decidí provar de llegir un manual d’instruccions. Per provar aquesta, per a ell nova experiència, escollí el manual del cd multi-càrrega: Alle Titel einer CD (1 DISC- Betrieb) oder aller CDs (ALL DISCS-Betrieb) kbonen wiederholt gespiet worden. No! Aquestes són en alemany!! Toutes les plages d’un disque (mode 1 DISC) ou des trois disques (mode ALL DISCS) peuvent ètre répétées. Francès! Tutti i brani dí un disco (modo 1 DISC) o di tre dischl (modo ALL DISCS) possono ossere riprodotti ripetusmente. Italià! Buscà les instruccions en anglès i no les trobà. Les buscà en castellà i tampoc. I en català no esperava trobar-les… Al final optà per llegir-les en japonès (llavors s’adonà que no sabia si era japonès, xinès, o bé si les dues llengües utilitzaven el mateix alfabet).

Ficà un CD. Per díssattiyare la riproduzione a ripetizione. Premere varle volte i testo REFEAT/BLANK fino a che -REPEAT sul display si spegne. Va premere vari e volte il tasto REPEAT/BLANK i el display REPEAT si spegne. Fonction de blanc. Appuyer plusiers fols .sui- la touche REFEATAFLANK jusqu’à ce que l’indication BLANK soit affichóc… Premé la touche REPEAT/BLANK fins que aparegué l’indication BLANK. Quan s’acabà la canóç hi hagueren quatre segons en blanc (Uauu!). A partir d’aquí en Guillem es cansà de traduir i tornà a anar a passejar pel poble.

Després de mirar preus de camperes i de sabatilles esportives, s’adonà que ja se les compraria a Andorra. Ja eres les dues. Tornà cap a casa.

Dinà, i a les tres se n’anà cap a l’emissora municipal, a fer el programa musical que setmanalment feia. Hi anà a les tres perquè el company que el feia de tres a quatre no hi era i havia donat una cinta a en Guillem perquè la passés.

El programa sortí força rodó. Com sempre, tingué el nombre escandalós de ZERO (llegir la paraula zero amb veu profunda i gutural) trucades. Anà a casa a deixar els discos.

Voltà pel poble com un desesperat i no trobà a ningú (ves! Qui ho havia de dir!). I tornà a comprar-se una ensaïmada. Se n’anà fins a una plaça on hi havia hagut un castell, tot i que ara només hi quedaven les masmorres. S’assegué en un banc que forma part d’un monument que hi ha dedicat a la família feudal propietària del castell (li haguessin pogut dedicar a Beatriu de Pallars, senyora de la vila (durant el s. XIV, ja fa uns quants anys daixò) i una de les primeres lectores catalanes conegudes, però en aquell moment cl feminisme no estava de moda). Es quedà mirant el reflex tremolós de la llum de les estrelles que predicaven la retirada del sol i la imminent arribada de la seva mare Lluna. Veié un altre cop l’Eli. La cridà.

L’Eli s’interessà pel quà portava en Guillem. En Guillem digué que li donaria si ella anava a la botiga X (problemes de copywrite. Estava a un minut i mig del castell) i li comprava una ensaïmada. Quan tornà, s’interecanviaren les ensaïmades. L’Eli no ho entengué gaire. I en Guillem tampoc, però bé… en Guillem no volia estar sol i ho aconseguí. En Guillem no es menjà la seva, i encara comprengué menys perquè n’havia comprat una altra.

Eren les nou de la nit. Feia gairebé dues hores que estava allà, sol, mirant les estrelles i la Lluna. Es menjà l’ensaïmada. Tornà cap a casa.

Sopà. A la TV no feien res de bo (que estrany, oi?), només pel·lícules que un nen de tres anys se les sap de memòria i programes idiotes. Se n’anà a dormir. Només esperava que el diumenge fos diferent del dissabte. S’aixecaria aviat i aniria amb bicicleta. Quan tornés, miraria si pel parc hi havia l’Eli. Si hi era, li tornaria una foto ampliada mitjançant un escàner que ell li va guardar al taller i l’Eli no se’n va enrecordar més (en Guillem tampoc). Si no hi era, no li tornaria (elemental estimat/ada lector/ora). Com anava pensant, l’endemà al matí aniria en bicicleta i li tornaria la foto a l’Eli; i a la tarda a una disco d’una ciutat propera. Veurà a les seves companyes de classe (esperava no veure les lletges). Hi haurien moltes nenes, i amb seguretat alguna picaria. Seria un dia collonut. N’estava segur. Res no podia fallar.

– Podria plantejar-li una qüestió honorable senyor (rodolí!)?- preguntà en Guillem, amb massa retòrica, a l’escriptor.

– Oi tant home!- respongués l’escriptor sense gens de retòrica.

– Per què ha ficat el seu títol, i no -L’única cosa segura: menjar ensaïmades“, com jo li proposava?- digué en Guillem ficant mala cara.

L’escriptor contestà:

– Per què el meu és mes bonic!