Si ens veiessis – Joan Dausà i Sara Pi

M’agrada l’hivern, i m’agrada el Nadal. L’hivern és l’estació més íntima, més propera, més personal. És l’estació que t’abraça, que t’embolcalla, que et cuida. És l’estació per a reflexionar, per a curar-se, per a refer-se. Per a oblidar i perdonar. I per trobar a faltar els qui ja no hi són.

I el Nadal, és l’hivern en la seva màxima expressió.

És Nadal i a casa
prop de l’arbre
el tió somriu als nens
que corren a la cuina
on nerviosos
esperen que els cridem.

Si els veiessis…

Sota de la manta
hi ha joguines
i un detall pels grans
sento algú que crida
‘tothom a taula
és hora de dinar’.

Si ens veiessis
si ens veiessis…

I si veiessis la petita
com s’enfila a la cadira
i recita un vers
un estel que creua el cel
i el tiet, que entre cava i cava
canta la nadala que amb tu sempre cantava.

Pastors aneu a Betlem
i busqueu l’estable
on plora un nen que te fred
porteu roba i alguns troncs
i cuideu la mare
i el petit nadó.

Mmmmmmmmmmmmmm
Mmmmmmmmmmmmmm

Tapo la petita
que ha quedat
adormida en el sofà
i l’Oriol explica
que té una amiga
a la Universitat,

Si els veiessis
si els veiessis…

I si veiessis com cantem
entre cava i cava
aquella nadala
que tu sempre cantaves.

Pastors, aneu a Betlem
i busqueu l’estable
on plora un nen que te fred
porteu roba i alguns troncs
i cuideu la mare
i el petit nadó.

Mmmmmmmmmmmmmm
Mmmmmmmmmmmmmm