Setena etapa: Kingshouse – Kinlochleven

El bus de les 8:34 estava ple d’excursionistes. Si més no, de gent vestida d’excursionista. Tampoc és d’estranyar. De Crianlarich fins a Glencoe només hi ha un poble, Tyndrum, tres o quatre assentaments, i muntanyes. I el bus arriba fins a Fort William, centre neuràlgic dels esports de muntanya a Escòcia, com fa evident la quantitat de botigues de roba i material d’excursionisme, escalada, etc., que hi ha al centre de la ciutat. També és el final del West Higland Way, així com l’inici d’altres rutes de llarg recorregut, com el Great Glenn Way.

Cap a Kinlochleven

Jo, però, he baixat a la parada de l’estació d’esquí. I amb mi, només una noia, suïssa i jove, que passava uns dies a Crianlarich i tenia ganes de fer un tram del camí. Hem parlat una estona, semblava que li fes mandra començar a caminar, fins que ha marxat. Com que no la veia molt convençuda de cap a on havia d’anar, he esperat que agafés el camí correcte. Al cap de poc, ha desaparegut Rannoch Moor endins i he travessat la carretera cap a Kingshouse, on comença l’etapa que m’ha de dur fins a Kinlochleven.

A Kingshouse s’hi arriba ràpidament, i pel mateix pedregar que és la vella carretera militar que fa un parell de dies que seguim. Els que han dormit a l’hotel semblava que volien començar a caminar tots a la vegada, els voltants de les instal·lacions estaven plens de gent, i fins i tot els que havien acampat per fora, que eren bastants, estaven plegant els trastets. Per no haver de fer la ruta com si fos un diumenge a les rambles, m’he entretingut poc fent fotos als cérvols que hi havia i he enfilat el camí, que al cap d’uns tres quilòmetres i mig, transcorre pel costat de la carretera, acostant-se cada vegada més cap a la majestuosa Vall de Glencoe.

The Devil’s Staircase

Una vegada el camí arriba a Altnafeadh, s’abandona la carretera i el camí s’endinsa directament cap a la falda de la muntanya. Primer ascendeix lleugerament, però després el camí comença a zig-zaguejar, amb un pendent molt pronunciat. És The Devil’s Staircase, L’escala del diable. No és un tram llarg, però l’ascensió és molt dura: el camí és un pedregar i el pendent és pronunciadíssim. I, per variar, hi bufa molt vent.

L’ascensió, com totes, té el seu merescut premi amb unes vistes fantàstiques. Cap al sud, amb The Devil’s Staircase als peus, la vall de Glencoe clarament delimitada pel Stob a Ghlais Choire i Stob Dearg. Cap al nord, les muntanyes més altes d’Escòcia: Am Bodach, Sgurr a’ Mhàim, Stob Bàn, Carn Mór Dearg i el cim més alt del Regne Unit: Ben Nevis (1344 m.). La majestuositat de les Highlands, a l’horitzó, es gaudeix durant el que queda de jornada.

Arribant a Kinlochleven

A partir d’aquí, el camí inicia un descens bastant pronunciat per tornar-se a elevar breument i seguir amb el descens pronunciat fins a Kinlochleven, sempre a la intempèrie, quedant igual d’exposats que a Rannoch Moor, però força més curt. Tres quilòmetres abans del final d’etapa, el camí s’endinsa en un bosc que ja no ens deixarà fins a l’entrada del poble, que sembla que hi siguem a prop, però el traçat ens hi allunya momentàniament.

L’entrada a Kinlochleven és per la part de darrere, així que ha tocat creuar tot el poble, no massa extens, fins a la parada d’un bus que, cada hora, comunica Kinlochleven amb Fort William, on demà acabarà el West Highland Way, i on, a causa del canvi de plans, aquesta nit ja hi dormo.

Mentre esperava el bus, l’aire de Kinlochleven ha començat a fer olor de pluja. I de comiat.