Cinquena etapa: Crianlarich – Bridge of Orchy

A Crianlarich el tren també s’hi queda més del compte, uns 6 minuts. Crianlarich té estació de tren i parada de bus, com ja us he dit. És un bon punt de partida cap al nord, vers les Highlands, i un bon punt de retorn cap al sud, vers les Lowlands. O pots canviar de via i anar cap a l’oest, a Oban. És, també, un punt d’inflexió paisatgística, a partir de Crianlarich l’ambient sembla d’alta muntanya, tot i que els cims amb prou feines sobrepassen els mil metres. I és, també, el punt mig del West Highland Way. Ha arribat el moment de tornar-hi.

Reprenent el West Highland Way

El dia s’ha despertat esplèndid, radiant i lluminós, i el meu cos també. He esmorzat només torrades, cereals i un ou remenat, i m’he fet la motxilla, la nova, la petita, que vaig poder comprar a la botigueta del poble. Ha sigut ràpid: rèflex (la càmera, no l’esprai), aigua, entrepà, dos plàtans, tres barretes de cereals i a córrer (gairebé).

Des de Crianlarich hi ha dos camins per tornar al West Highland Way: el que em va portar a mi, que et deixa a l’estació de tren, i un altre que s’agafa a la carretera principal, l’A82. He agafat el camí que ja coneixia, que tenia unes fotos pendents per fer d’aquell bosc. I m’he sentit tan lleuger, tan àgil i tan recuperat, que el primer tram, fins a la cruïlla on es reenganxa el camí, amb un pendent considerable, l’he fet amb els pals a l’esquena i la càmera a la mà. Recuperat ja el camí autèntic, ha seguit l’ascensió i la mà ocupada.

Entre foto i foto d’aquest fantàstic bosc en el qual transcorre la meitat de la ruta d’avui, he recordat que he d’agafar el bus de retorn a Bridge of Orchy a les 15:34, així que he desat la rèflex, he tret els pals, i coincidint amb el descens del camí, he augmentat el ritme considerablement.

Cap a Bridge of Orchy falta gent

Acabat el descens, i després d’haver travessat la carretera i el riu Fillan, el camí transcorre per una vall plena de ramats pasturant tranquil·lament, i poc després de les restes del que va ser la capella de Saint Fillan, m’he trobat, de nou, a la parella d’alemanys. Ens havíem vist ahir, a Crianlarich: ells també s’havien agafat un dia de descans, el genoll d’ell també havia dit prou. Inicialment volien descansar dos dies, però aquell matí, animats pel bon temps, havien decidit provar-ho, i de moment el genoll responia.

Farien només mitja ruta, fins a Tyndrum. Eren, doncs, els darrers dels qui vam començar amb qui coincidia. Finalitzat el camí, serien dos dies a Edimburg, així que qui sap… Ens hem acomiadat sota les primeres gotes d’una pluja que ha aparegut sobtadament.

He seguit caminant a marxes forçades i, de sobte, m’he trobat a la carretera. Com que hi he trobat una pela de plàtan, he seguit caminant pel marge a l’espera de trobar algun senyal que em fes passar la carretera, però com que no arribava, he decidit mirar al mapa: m’havia equivocat! Ha tocat retrocedir un trosset i reenganxar el camí, en un desviament on, probablement per la limitació visual de la caputxa, no havia vist un senyal que hi havia uns cinc metres cap endins i lleugerament aixecada.

Hurry up!

Equivocar-me m’ha permès retrobar-me amb els alemanys, per a sorpresa de tots tres. Després d’unes quantes rialles, ens hem acomiadat fins a la propera pèrdua de camí. Minuts després, i com si es tractés d’una índia americana, plantada al bell mig del camí, que tornava a ser dins del bosc i amb una bona pujada, una senyora gran, de cabell blanc lluminós i impermeable fúcsia, gaudia de la vida sense fer res. Ens hem intercanviat uns mornings, hem parlat del temps, m’ha preguntat quants quilòmetres tocaven avui, i m’ha dit que ja em podia afanyar si volia arribar a Bridge of Orchy a les 15:34. Li he dit adeu, i hi ha respost amb un parell de hurryups mentre reia ben feliç.

Vorejant els majestuosos Beinn

De Dalright a Tyndrum és un moment. I a partir d’aquí i fins a Bridge of Orchy la ruta canvia completament: s’acaba el bosc, i el camí voreja dues muntanyes magnífiques: primer Beinn Odhar i després Beinn Dorain. Durant els últims 10 quilòmetres el camí transcorre en paral·lel a la carretera i a la línia de tren, si bé en l’últim tram, s’allunya una mica de la primera. I el paisatge d’aquest tram és fantàstic, llàstima que només he fet fotos amb el mòbil.

Ha sigut un tram dur, una ascensió no molt brusca però prolongada, i amb 20 km a les cames. Ha plogut i fins i tot ha pedregat, ha fet molt vent, que bufava oposat a la protecció natural de la muntanya. I, sobretot, ha sigut un tram d’extrema solitud, sense trobar-me a ningú fins a l’últim quilòmetre, a excepció, i de tant en tant, d’algun grupet de tres o quatre cabres.

Qui mira malament els horaris, arriba tard a Bridge of Orchy

A les 14:45, més o menys, he afluixat el ritme: quedava aproximadament un quilòmetre, i tres quarts d’hora pel bus, hi havia temps de sobres. He arribat a les 15:10, i quan a les 15:40 he mirat l’horari, he vist que el bus de i 34 és el del matí, aquest era a i 04. Com que els busos encara van en horari d’hivern i el següent era passades les vuit, i el tren passes les sis, he tirat d’amabilitat escocesa, sense haver d’esperar gens, i he baixat amb un home de Perth, que venia d’Inverness de fer BTT amb la seva germana.

Durant el trajecte ha sigut fàcil veure gent fent el camí, encara no eren les quatre, i, si no depenien de cap bus, encara hi havia sol per poder caminar unes hores més. He estat mirant si veia les jaquetes blaves dels alemanys, amb les motxilles enfundades en blau i verd, però devien haver acampat a Tyndrum.

Demà el camí s’endinsa al costat est de Rannoch Moor. Amb un nom així, potser que agafi l’escut i l’espasa.