Etapa 1: Uviéu – San Xuan de Villapañada

La Natalia té un sofà comodíssim. Viu a Uviéu, en una zona molt tranquil·la, i és couchsurfer.

El couchsurfing és una xarxa social de viatgers, on la gent ofereix o demanda allotjament, de forma totalment altruista. No es tracta només de viatjar de forma gairebé gratuïta, sinó de relacionar-se amb gent del lloc que es visita. Viatjar també és conèixer gent diversa, noves maneres d’entendre el món. I segurament, el també hi sobra.

Doncs la Natalia és couchsurfer, té un sofà molt còmode, un somriure encantador, i em va acollir a casa seva.

S’ha despertat aviat (mea culpa), hem esmorzat i m’ha acompanyat fins a la catedral. Ens hem acomiadat, però ha sigut un d’aquells comiats que no són un fins a sempre sinó un fins a una altra. No us sabria dir pas per què, però he tingut aquesta sensació. Deu ser cosa de la màgia del Camino.

La màgia, no obstant això, ha durat poc. Exactament, el temps que he estat caminant des del cotxe de la Natalia fins a l’oficina de turisme que hi ha a 3 minuts de la catedral. Havia de comprar la credencial, per tal que em posessin els segells, però, sobretot, per poder dormir als albergs. Estava tancada. A partir del 15 de setembre, els diumenges l’oficina tanca.

Buscant la credencial

No sé si a partir del 15 de setembre o sempre, però sembla que els diumenges al matí Uviéu tanca. Tot. Ha sigut impossible trobar una credencial. Millor dit, trobar un lloc obert per comprar-la. Ni tan sols ha servit de res caminar els dos quilòmetres que separen la Catedral de l’alberg de pelegrins. També hi havia la porta tancada, i tothom ignorava el timbre (sí, era jo el que ha trucat durant deu minuts).

Cansat d’entrar i sortir de la Catedral sense saber per què (d’entrar i sortir, no de cansar-me’n), he començat a caminar els 29 km d’avui a quarts d’onze, que es feia tard.

A Uviéu es tracta d’anar seguint la petxina que hi ha a terra. La direcció l’indica la part estreta de la petxina, però a Galícia és al revés, així que no val a badar, o ja em veig la resta dels meus dies entrant i sortint de Galícia cap a Astúries i viceversa. No és difícil (seguir la petxina), i a partir de cert carrer estan acompanyades de fletxes grogues. Es camina per dins la ciutat bastant estona, i el camí surt a un parc als afores de la ciutat.

Començant a caminar!

Mentre abandonava Uviéu, anava comentant amb la Natalia que vivia al límit per no tenir credencial. Però sobretot per no tenir bateria al mòbil. Havia apagat la llum apagant la base d’endolls on tenia el mòbil carregant-se, i per tant poc s’havia carregat. Així que he aprofitat la poca bateria que em quedava per trucar a l’alberg de San Xuan de Villapañada i comentar-li a l’hospitaler si tenia credencials. M’ha dit que no em preocupés. I li he fet cas.

Més endavant he descobert que tothom sabia que comprar la credencial a Uviéu en diumenge és bastant impossible. És el que implica improvisar massa el viatge i no preparar gran cosa. Realment, només havia preparat la motxilla, pesant tot el que volia endur-me, i descartant el que no era estrictament necessari. Per això era la motxilla-enveja de la majoria de pelegrins: els seus 7 quilos eren el resultat dels 15 que vaig arrossegar per Escòcia.

Però no he tardat a adonar-me que m’havia deixat quelcom essencial, vital, de grandiosíssima importància. Tan bon punt el camí s’endinsa en un bosquet, els arbres comencen a bombardejar-te amb els seus fruits. No sé si és la tardor, la mala fe, o hem arribat ja a la mateixa situació que la pel·lícula aquella del Shyamalan on els arbres es rebel·len contra l’estupidesa global humana; el fet és que, literalment, els arbres em bombardejaven. Que un roure et tiri glans, mira, és suportable, però quan qui ataca és un castanyer, comences a trobar a faltar no dur casc.

Els primers pelegrins

Així que la ruta ha transcorregut sobre pistes d’asfalt que van esmunyint-se entre boscos assassins de roures i castanyers, vistes a valls verdes i frondoses, cabres per aquí, fotos per allà, ocellets repiulant, i una pelegrina que cantava darrere meu fins que m’he girat i ha desaparegut.

L’he retrobat a Grau, mirant un mapa. Jo he parat a dinar i ella imagino que no. Com que feia hores que no parlava amb ningú, i també volia mirar aquell mapa (el tema de la preparació i tal, no tenia molt clar per on estava…), l’he saludat amb un simpàtic buenos días, hacia dónde vas.

M’ha respost amb un no hablo español, així que li he traduït la pregunta a l’anglès i ella m’ha ignorat completament. Quin poc esperit pelegrí, he pensat, i he seguit el meu camí. Eren les dues de la tarda, feia molt sol i molta calor, i tenia ganes d’arribar ja a l’alberg: feia molta estona que em notava dues butllofes sota la planta del peu esquerre.

Faltaven sis quilòmetres fins a l’alberg de San Xuan de Villapañada, alberg molt recomanable, per cert. En aquests sis quilòmetres el camí (la carretera, millor dit, ha sigut un dia de massa asfalt), s’enfila uns 200 metres i el rellotge m’ha descomptat uns 70 minuts. Abans d’arribar-hi m’he trobat al Hans, un alemany de setanta-vuit anys que ha fet tots els caminos, i que estava intentant entendre quin problema tenia un jove francès que no parlava anglès. El Hans no parlava francès, i jo tampoc, però al final hem entès que el jove francès no tenia cap problema. Com a molt, de traducció.

Arribant a San Xuan de Villapañada

L’alberg queda a la dreta del camí. Uns esglaons excavats sobre la terra i reforçats amb fusta donen pas a un terreny costerut al capdamunt del qual hi ha la caseta blanca amb els marcs de les portes i finestres de color verd.

Asseguda en un dels esglaons, una noia amb ulleres, llegint un llibre, m’ha donat la benvinguda amb un hola d’accent estrany. Vestia uns pantalons fins i lluents, amb estampats blancs i negres; jaqueta violeta, i mocador majoritàriament verd. En aquell moment no ho sabia, però és la Leoni, i li agrada molt el color verd. Té vint-i-tres anys i és francesa.

El Domingo, l’hospitaler, dóna personalment la benvinguda als pelegrins de l’alberg de San Juan de Villapañada, els ofereix aigua fresca, i els fa seure i descansar.

A fora, els pelegrins feien tertúlia mentre em rebentava les butllofes una mica allunyat. S’hi parlaven uns quants idiomes,  i el rang d’edat era amplíssim. Més tard ha arribat el Hans i el noi francès. Crec que han sigut els últims.

Algú ha recollit castanyes durant el camí i el Domingo ens les ha bullit. Ens hem reunit tots al voltant de la taula per menjar-les. La noia lituana, que ha fet te per tothom amb unes ortigues collides a fora, és el primer cop que en menja. Jo no acostumo a menjar-ne perquè em fa mandra pelar-les, però aquí sembla que tot és diferent. Assegut al costat de la Leoni, hem anat pelant castanyes i episodis de les nostres vides.

M’ha semblat que potser sí, que hi haurà màgia.

La superlluna des de San Juan de Villapañada

La superlluna ha començat a aparèixer, i uns quants hem sortit a fora. La noia lituana, la noia danesa, el seu pare i jo hem estat una bona estona plantats, sense res més a fer que contemplar com la bola blanca anava empetitint-se mentre escalava per sobre els núvols.

L’eclipsi no comença fins a les quatre de la nit. Pels que caminem sota la llum del sol, comença a ser hora d’anar a dormir.