Etapa 2: San Xuan de Villapañada – Boudenaya

He dormit amb el Darth Vader al costat, nens. 

I amb uns quants que devien haver fet un màster de roncadors. Anaven tots perfectament sincronitzats. Però no roncant alhora, no; els roncs s’encadenaven en una melodia de segones veus, i terceres, i quartes, de diferents tons, convertint la calma de la nit en un ronc infinit que només la respiració del Darth Vader gosava trencar.

Toquen 30 km més fins a Bodenaya. Que la força ens acompanyi.

Començant la segona etapa

Avui, a San Juan de Villapañada s’ha dormit poc. Els més matiners han començat a preparar-se ben aviat, i com que els roncs no han deixat dormir a gairebé ningú, qui més qui menys ha sortit de la llitera molt abans que el sol surti de la cova on es deu amagar. Ens hem vestit, cadascú pel seu compte, hem esmorzat, aquí ja hi ha hagut més varietat, i ens hem quedat asseguts al voltant de la taula, tots. Fins que els primers han decidit marxar sent encara de nit, que tampoc passa res si tens un frontal. La resta, han anat desfilant progressivament. Abans que el sol tragués el caparró per darrere les muntanyes asturianes, l’alberg ja devia estar buit, molts cap a Bodenaya.

He sigut dels últims a sortir, que això dels matins a mi em costa. Feia temps que no caminava sent encara de nit. Per la muntanya, vull dir. Devia fer uns dos anys, d’una vegada que vaig anar a Aigüestortes, a l’octubre, i vaig començar a caminar a les 6, per intentar sentir algun cérvol bramar. I res. Que no hi ha cérvols allà.

Tampoc era molta muntanya. La ruta d’avui, em refereixo. Eren muntanyetes baixes, i molt camí d’asfalt. I a mi, l’asfalt, em cansa. I fa que m’oblidi dels llocs per on passo. No us imagineu com m’està costant recordar com ha anat el dia. Així que pot passar que el que expliqui no sigui 100% fidedigne. Al proper Camino, prometo agafar llibreta i boli, que amb el mòbil fa com a mandra escriure frases soles.

Total, que del primer tram del dia, només recordo la pèrdua del buff que havia comprat a Chamonix quan vaig fer el trail del Montblanc. No sabeu el greu que m’ha sabut, li havia agafat molt d’afecte, a aquell buff.

Corniana i Salas abans de Boudenaya

Arribats a Corniana, sembla que tots hem parat a esmorzar al mateix bar, que justament era el primer que hi havia entrant al poble. Estava ple de pelegrins amb qui havia compartit l’alberg. Els roncadors, vaja.

L’esmorzar ha durat poc, i ben aviat els peregrins ens hem dividit en dos: entre els qui entraven al supermercat del davant a comprar menjat, i entre els qui hem seguit caminant cap a Salas, l’altre poble de la jornada on comprar queviures. El matí ha anat transcorrent tranquil·lament mentre mirava emails de la feina, i likes d’Instagram.

Poc abans d’arribar a Salas hi ha un pontet de pedra, ben bonic, ideal per parar-hi a descansar i menjar un parell de plàtans. Mentrestant, han arribat tres pelegrins que volien fer-hi nit: una saragossana, un saragossà i un basc (ja em disculpareu, però els noms se’m donen fatal). Serien, doncs, les primeres baixes de la primera nit. Mentre marxaven, he vist que el saragossà portava el meu buff penjat a la motxilla. M’ha fet mandra posar-me a córrer per demanar-l’hi (començava a tenir els peus malament i tenia les primeres molèsties al tendó d’Aquil·les), i he pensat que ja el trobaria abans de separar-nos. Però no. El segon plàtan s’ha allargat, i ja no he vist més al senyor saragossà. Ni al meu buf.

A Corniana, comprant al mateix supermercat que jo, hi havia la Leonie i l’Agata, la noia lituana. Té 26 anys, li agrada el color blau, i mostra permanentment un encantador somriure.

El temple de Boudenaya

Hem fet junts els últims vuit quilòmetres fins a l’alberg de Boudenaya, que m’havien recomanat. Ens ha rebut la Cris, que el maig passat fent el Camino va passar per aquest alberg i li va agradar tant que li va dir al David que, si no li feia res, quan tornés es quedaria a ajudar-lo.

La Cris és de l’Hospitalet, i hem estat explicant-nos la vida una bona estona, al carrer, aprofitant el dia tan esplendorós que feia; ella prenia el sol, i jo em rebentava i em curava les butllofes. És una persona molt interessant, la Cris. Després ens ha acompanyat, a mi i a un noi valencià, a la farmàcia més propera a Boudenaya: els nostres peus necessitaven ajuda.

L’alberg de Boudenaya és una parada obligatòria. És l’esperit hospitaler fet realitat. És el Rivendell dels pelegrins. Seieu i descanseu, aquesta nit no us heu de preocupar de res. És un lloc ple de repòs, d’encant, de somriures i d’abraçades, d’humanitat. Un lloc gairebé màgic.