Etapa 9: Lugo – Ferreira

El tema del cos i del dolor és ben curiós.

Comences a caminar amb un dolor de peus que creus que aquell serà l’últim dia que caminaràs (a la vida, no al Camino), després en sec desapareix, i quan ja has arribat a lloc, torna a aparèixer per tal de fer-te estar quiet i no triturar-los més. Deu ser l’instint de supervivència, que en una societat on el menjar és al súper, per algun costat ha de sortir. I surt aquí, a Galícia, amb més de 200 quilòmetres a les butllofes, al cap de 60 minuts de patiment.

Avui, de nou, hem sortit sota la pluja.

Pluja i asfalt

La jornada d’avui ha sigut monòtona: pluja i asfalt, fins gairebé arribar a Ferreira, només algun tram de camí de bosquet que donava falses esperances.

Lugo s’acomiada dels pelegrins recordant el seu origen romà, tot creuant el Miño, per acabar desitjant-nos bon viatge. La veritat és que totes les pintades / senyals / plaques que vas trobant pel camí desitjant buen camino als peregrins et fan sentir valorat. Suposo que deu ser semblant al que senten els jugadors de futbol o els músics, però sense la butxaca plena de calés ni calces o sostens al cap. I total, per caminar i dormir per 6€ la nit. Tampoc n’hi ha per tant.

Potser ho fa que sóc de secà, però quan plou faig poques fotos. Fa com a mandra. Així que avui hi ha poques fotos per ensenyar. I com que el camí ha sigut en gran part damunt asfalt, tampoc hi ha gran cosa que valgui la pena explicar. Caminar i aguantar la pluja, que a estones ha caigut amb ganes.

Cap a Ferreira

Total, que xino xano, i sota un xim xim a vegades xof xof, hem fet cap a San Roman da Retorta. En principi era un possible final de ruta. De fet, el grupet d’asturianes es quedaven allà, ja que una tenia el peu o el genoll mig cascat. Només hem mig parat, perquè si paràvem del tot amb la pluja i tal era una mica emprenyador. Així que hem menjat una mica, plàtans i aquestes coses que es menja quan es fa esport, i hem seguit.

I a partir d’aquí, la cosa ha començat a agafar interès. A la sortida, el camí es bifurca. El camí del nord se’n diu la via romana, tot i que en cap moment es passa per cap camí construït pels romans, i el del sud no recordo com es diu, però és el que la gent recomana (no recordo pas per què). Així que hem agafat el del sud.

Suposem. Perquè el camí, a diferència de tota la resta de Primitiu, era estret, brut, ple d’esbarzers, i en alguns trams amb mal estat, comparat amb la resta de Camí, no pas amb camins que pots trobar pel Pirineu, per exemple, o pel West Highland Way. Fins i tot hi ha hagut un moment en què ens hem trobat al mig d’una parada, creuant-la per on podíem, perquè era tot una mena de bassa de fang amb trampa.

L’últim d’arribar

Finalment, i quan ja n’estàvem fins als collons de tot plegat, hem arribat a Ferreira. L’alberg era privat, i oferia paella per sopar, oferta que no hem rebutjat, previ desemborsament de 9 euros. Una paella a Galícia no és massa de quilòmetre 0 que diguem, però és que resulta que la dona de l’hospitaler és valenciana, i clar, ara ja quadra tot. La paella, per cert, és boníssima. I mentre ens la menjàvem ha arribat el Joan.

El Joan és de Barcelona, té 31 anys, i el seu color preferit és el negre. I el vermell. Com la samarreta del Milan, que tothom diu que és de dos colors, però no, és d’un: negre i vermell. És el Kilian Jornet del grup, l’últim a deixar l’alberg, i dels primers a arribar al següent. Tot i que aquell dia es va entretenir per Lugo, i va arribar de nit, i quan tots ja sopàvem.

Junts, de nou

A taula, hi havia l’Astrid i el seu pare, el German i el Paco, un amic seu que s’havia unit a Lugo, el Víctor, la Carme, l’Enrique, l’Àlvaro i la Sandra, les dones asturianes i l’home asturià, que al final s’ho havien repensat i havien arribat fins a Ferreira, tot i que amb taxi, i un parell de pelegrins més. Hi érem gairebé tots.

Al Camí, mai saps si estàs fent l’últim sopar. I a la vida, tampoc.