Etapa 6: Grandas de Salime – O Padrón

Dia 6. Meitat del camí. Uns 170 quilòmetres caminats; uns 170 quilòmetres per fer.

És l’últim dia de camí asturià. A partir d’avui, tot serà més pla, menys muntanyós. Potser, qui sap, més avorrit. O potser no. Esmorzant al bar de Grandas, uns quants pelegrins, els més tardaners, ens quedem a mirar la predicció meteorològica que estan donant per la tele. S’esperen pluges per als pròxims dies.

L’estiuet de Sant Miquel ha durat pocs dies; els matins són freds i humits. El dolor dels peus, la primera hora del dia, és insuportable. Sóc dels últims en marxar del bar, a dos quarts de nou del matí.

La cosa va de fotos

Els dies, a Astúries, comencen foscos. Si ens guiem pel sol (no té massa sentit no fer-ho), entre Astúries i Catalunya hi ha gairebé una hora menys. I es nota. Contrasta la llum de les fotos que m’envia per whatsapp a primera hora del matí el meu pare, amb la foscor que m’envolta mentre les miro. Fa dies que comencem a caminar amb boira. Afortunadament. L’espectacle de veure sortir el sol sobre les valls plenes de boira és magnífic.

L’Agata ha començat a caminar més tard que jo, i m’ha atrapat mentre m’entretenia fent fotos. Avui ha decidit caminar sola; va començar el camí com a viatge introspectiu, però sempre ha anat trobant gent pel camí. Suposo que si ets rossa, alta, i tens els ulls blaus, és complicat viatjar sola. Fins i tot fent el Camí de Sant Jaume. Ens acomiadem i segueixo fent fotos, que avui sembla que costa escalfar els peus.

I la veritat, és que ha costat molt. No em plantejo descansar, i molt menys abandonar, però com la cosa segueixi així, crec que batré el rècord de lentitud fent el Camino. Avui, qualsevol excusa és bona per parar. Unes màquines de càtering en una cabana, a la sortida d’un poble, han sigut una bona excusa per fer un cafè i menjar un Kitkat. Estava tan bé plantat i quiet allà!

Fent aquest pseudodescans m’han avançat dues noies que havia avançat feia res. Ens havíem mig creuat ahir, baixant a la presa; elles entraven en un edifici quan jo passava per allà. Eren fàcils de recordar perquè duien, les dues, un bon monyo sobre el cap. En un camí poc transitat com el Camí Primitiu, i després ja de sis dies, era difícil trobar-se gent desconeguda.

Self-catering de luxe

Més endavant he tornat a parar. Això de caminar sense esmorzar no era una massa bona idea, així que quan he trobat un self-catering de luxe, he parat. Ho heu llegit bé: de luxe. Les màquines, a part dels Kitkats i els Lions habituals, tenien sandwitxs, macarrons congelats, xocolata desfeta… Tot un gran festí de calories!! També hi havia un parell de microones, per tal de poder escalfar els macarrons. Tot això, en una espècie de bungalow de fusta, amb taules i cadires per seure i tot!! Un encant, en meitat d’un no-res trencat només per granges bovines semiabandonades. Era, justament, el què necessitava.

Així que m’he entaulat, com un senyor. M’he agafat un sandwitx de salmó. La meva intenció era agafar el del costat, que era de pernil dolç i formatge, però en algun moment he confós algun número, i m’he acabat comprant el que no volia. No és el primer cop que em passa, ni serà l’últim. Com més gran em faig, més malament em relaciono amb les màquines. Acabaré ludista. Per sort, no ha sigut catastròfic: m’agrada el salmó. De les  4 o 5 varietats d’entrepans que hi havia, només m’agradaven aquests dos. Doncs això, que m’he assegut, amb un entrepà de salmó que havia caigut per error, i una coca-cola que esperava que em ressuscités. I xocolata, és clar.

Arribant a Galícia

I sí, les guarrades m’han ressuscitat i m’han permès seguir caminant amb certa normalitat. Sense ni adonar-me’n, i això que la pujadeta és considerable, he fet cap a Galícia, i el primer en què he pensat ha sigut amb la recomanació de la Cris de Bodenaya sobre parar a Fonsagrada i menjar pop; no tenia la fama del de Melide, però era igual de bo.

El segon ha sigut que, per fer la foto, no he hagut de treure’m els guants, perquè els portava penjats de la corretja que lliga la motxilla a la panxa. I m’he adonat que, dels dos guants que hi havia penjat, ja només en quedava un. No sabeu el greu que m’ha sabut perdre un guant!! Li tenia molt afecte a aquells guants, també. Els havia dut fent el West Highland Way, i sent vermells com eren, m’anaven de conjunt amb els pantalons i les botes. I la jaqueta. I el polar. M’agrada el vermell.

Amb un únic objectiu entre cella i cella, que començava amb p, acabava igual, i entremig només tenia una o, he anat baixant fins a Fonsagrada. Just en començar la pujadeta que hi ha abans d’entrar al poble, m’ha agafat, de nou, l’Agata. I m’ha dit que tenia una cosa per mi que m’agradaria molt: el meu guant!! També m’ha dit que a Fonsagrada ens esperaven la Leoni, el de Mallorca i el de València, per anar a dinar.

Polbo a feira i Padrón

Mitja horeta després, se’m feia la boca aigua.

Amb la panxa plena de polbo a feira, hem anat a una farmàcia vintage, que ja no em quedaven gases, i a comprar ingredients pel sopar que em tocava fer a mi, i hem tirat, amb la Leoni i l’Agata, fins a O Padrón. Els altres es quedaven a Fonsagrada.

Arribar a Padrón ha sigut un moment, i després que l’hospitaler m’expliqués com va rescatar, fa anys, quan el Primitivo era un camí gairebé abandonat, un canadenc perdut per culpa d’una tempesta de neu, hem fet una sessió de fotos d’aquelles que no cal ensenyar.

La rutina, però, mana. I tocava curar-se els peus i deixar-los al sol una estoneta. Mentre estava en aquest estat contempeutiu, he conegut un grup de pelegrins amb qui havíem compartit restaurant a Fonsagrada i ara alberg a Padrón: eren tres dones asturianes i el marit d’una d’elles. Elles estaven sorpreses que pogués caminar tal com tenia els peus, i ell havia fet el Camí Primitiu onze vegades, i nou altres camins. Era miner, i les prejubilacions dels noranta el van agafar jove i amb ganes de caminar. Estaven esperant un taxi per anar a sopar a Padrón, que no ha tardat a arribar. Han marxat, i el sol també.

Tornant cap dins l’alberg, amb la roba semineta i semiseca, he vist una de les dues noies del monyo al cap. Era la Carme, mallorquina, de 26 anys, i farmacèutica. El seu color preferit és el verd. Té els ulls blaus, i desprèn dolçor i simpatia.

S’horabaixa

Feia molts dies que no parlava en català tanta estona. L’altra noia del monyo, la Neus, és la seva germana, més petita. S’ha quedat a Fonsagrada, i demà torna cap a Barcelona, que li comença el curs universitari. L’he invitat al sopar minicomunitari (érem quatre), però ha declinat l’oferta.

Els macarrons amb bacon i crema de llet (a la carbonara, que en diem aquí) mai fallen. Si vols quedar bé, és l’as a la màniga guanyador. Personalment, mai m’han fallat, des del primer cop que, en un alberg escocès, vam quedar com uns Ferran Adrià motxillers. Tot i no tenir pebre ni nou moscada, han quedat molt bons. La troupe asturiana han quedat entusiasmats de l’olor del menjar, i la Carme, finalment, s’ha apuntat al sopar.

Després d’un plat trencat i d’uns consells d’algú que es coneix el Primitiu a la perfecció, he tirat cap a la llitera tarelejant Antònia Font. Culpa de la Carme, dels seus horabaixes i de la seva alegria.