Etapa 5: Berducedo – Grandas de Salime

El protagonista de la nit a Berducedo no ha sigut cap roncador, per sort, sinó un australià de pinta curiosa.

L’havia vist per primer cop just arribant a Berducedo. Ell anava sense camiseta i contra direcció. I no vaig ser l’únic que me’l vaig trobar en aquell tram, independentment de l’hora en què hi passéssim.

La cosa és que el José Antonio, un pintor santanderí, va anar a l’alberg a buscar no recordo què dins la motxilla de no recordo qui. Aquest qui no recordo dormia a la llitera del costat de la de l’australià, i el José Antonio va buscar el què no recordo a la motxilla que no tocava, la de l’australià.

Amb la mala sort que l’australià va entrar mentre ell estava buscant el que no recordo a la motxilla que no tocava, i que ni el José Antonio parlava anglès ni l’australià castellà. Estic convençut que l’australià, avui, encara creu que li falta alguna cosa a la motxilla.

També va ser la primera vegada (i única, durant el camí primitiu com a tal) que ens vam trobar una persona oriental. Era una noia i viatjava sola. Li vaig preguntar el nom, però si pels noms occidentals sóc dolent, pels orientals ja us ho podeu imaginar. L’únic que recordo del seu nom és que hauria passat perfectament com a autora de l’Art de la guerra.

Recuperant sensacions

El dia ha començat fred. I dolorós. Els 4 quilòmetres cap a La Mesa han sigut un puto calvari. Només em faltava canviar la motxilla per una creu. Cada passa feia la pinta de ser l’última, la que faria abans de pujar al taxi, amb australià o sense. Però passat el poble he ressuscitat. La pujada que t’enfila dels 900 als 1100 metres en un quilòmetre i mig m’ha servit per començar a embalar-me. I he anat cagant llets fins al final. No em pregunteu per què. Tot i que és cert que, amb pujada, la postura que adopta el cos fa menys doloroses les passes, l’etapa d’avui ha sigut, sobretot, de baixada. I de carretera. El camí, un cop assoleix els 1100 metres, començar a baixar. Durant uns quilòmetres per asfalt, després, entrant a un bosc ben bonic i emboirat, on fins i tot he baixat corrent una bona estona. Són 8 quilòmetres de baixada ininterrompuda fins a quedar-nos a 300 metres d’altitud, a un embassament. Allà, he tornat a trobar gent. Primer, un parell de noies desconegudes; més tard, pujant de nou, la Leonie i l’Agata, i després d’elles, he avançat a tothom que he vist per davant meu.

Passant el dia a Grandas de Salime

Així que he arribat ben d’hora a Grandas de Salime, una mica abans de la una. He aprofitat per posar una rentadora, anar a prendre alguna cosa amb els pelegrins que anaven arribant, saludar, descalç, al grup de la Sandra i l’Àlvaro mentre ells dinaven i a mi el cambrer em deia que em calcés o marxés, i per seure, fora d’un bar, prenent el sol, amb els peus destapats. El dia ha acabat amb sopar comunitari dels qui vam començar a San Juan de Villapañada.

Voleu que us digui la veritat? En tenia moltes ganes! No érem molts, només 6, però ha sigut bonic seure de nou al voltant d’una taula amb ells. També hi havia un lituà, que ha fet de cuiner en una nit molt poc inspirada per a cuinar, vist el resultat. Així que m’he ofert a cuinar jo el proper sopar en què tornem a coincidir. Aprofitant que érem poquets, he ofert l’ampolleta d’oli dels Omells de na Gaia que he anat carregant des del primer dia, per tal que l’amanida els hi quedés més bona. A l’Astrid i al seu pare els hi ha encantat. Són danesos, fan el camí junts, i el color preferit dels dos és el verd.

I demà, Galícia i pop

El sopar s’ha arreglat a les postres, amb un tros ben generós de gelat de xocolata i nata. I després d’una breu tertúlia i de deixar la cuina ben neta i endreçada, hem tirat cap a les lliteres. Demà toquen 25 quilòmetres més i començar a menjar pop: entrem a Galícia. I arribem a la meitat del camí. Tenint com tinc els peus, tocarà ser fort, encara hem de caminar dos-cents quilòmetres, i els hem de caminar amb un somriure.