Una història d’amor i desamor en 3 actes. I: (re)Trobada

Era una nit curiosa. Havia començat de forma tan insospitada com improvitzada. I la veritat és que pintava molt bé. Amb el transcurs de les hores, però, les expectatives es van anar esvaint, i el què havia de ser una gran nit, començava a semblar una nit merdosa. Cada vegada més. Finalment, els pronòstics es van complir, i va acabar sent una nit d’aquelles tan desastrosament per oblidar que s’acaben convertint en inoblidables.

Amb el dies, però, i de forma impensada, aquella nit va deixar de tenir records desagradables per començar a tenir-ne un d’inesborrable, escrit en un tros de paper en una butxaca dels pantalons. Amb el paper sobre la taula i els peus de plom, no fos cas que aquella il·lusió es convertís en una de tantes decepcions debastadores, la història va començar.

Abans, però, deixeu-me acabar el relat de la nit que va començar insospitada, va acabar desastrosa, i es va convertir en memorable.

Era ja aquell moment en que tot el que pot passar és de sobres, en que si l’alcohol  ho permet el millor és anar a dormir. Com que no era possible, la seva amiga va demanar una altra beguda per a ell a una cambrera. Quan la noia el serví, ell la va veure just davant dels seus ulls,  apareixent de forma inesperada, en un lloc inesperat, en un moment inesperat i en una situació inesperada.

Feia cinc anys que no la veia, però la recordava perfectament. Tant, que fins i tot els últims mesos havia esperat trobar-se-la de casualitat, com en aquell moment. Recordava perfectament els seus ulls descaradament blaus, la mirada profunda i pertorbardora, les celles que denotaven un caràcter dur que encara desconeixeia, i els llavis molsosos i de dibuix impecable. Portava el cabell més llarg, això sí, i més fosc. La minifaldilla vermella era recent, però semblava feta a mida per a ella. Amb les mitges negres, era impossible deixar de mirar-la mentre es movia d’un costat a l’altre de la barra. Era un dels seus amors secrets de joventut. Secret i ignorat, ja que ella mai li havia fet cap cas. Per a sorpresa d’ell, la noia va començar la conversa: quant temps, com va tot, i aquella noia que coneixeia amb la que sorties, i aquella altra que ja no recordava, busquem company de pis, t’apunto el telèfon i el facebook, que pel nom no em trobaràs.

Internet escurça les distàncies, però també el temps. Els primers acostaments, que van començar l’endemà mateix, van ser tebis, cautelosos, racionats. No volia entusiasmar-se en cap història fins que no estés segur que tingués futur, s’havia estavellat massa vegades recentment. Però, qui coneix el futur?

El primer cafè no va tardar en arribar, i els contactes tebis, cautelosos i racionats es van convertir en habituals, en bondia i bonanit, en mirades impacients al mòbil, buscant aquell símbol que indicava que ja havia contestat i que feia que un alè de felicitat omplís aquell cos que es pensava per sempre més inhert i sec. En pocs dies s’havien explicat com havien omplert el temps des del seva última trobada, uns quants anys enrere. En poques setmanes, ja se sabien perfectament les aficions, els gustos musicals, els escriptors favorits, i els destins ideals dels viatges que s’oferien a compartir. Al cap d’un mes, els secrets més íntims omplien les seves converses que només estroncaven les hores intempestives i problemes en la connexió d’internet. La primera trobada nocturna va estar plena de rialles, de mirades, de bromes, d’una llarga caminada per la ciutat, i de les ganes que tenia ell d’abraçar-la i petonejar-la, i de la por que tenia ella que ell ho fes. L’endemà va seguir amb un cafè, que es va allargar més del compte, i va estar acompanyat de fotos i somriures. I de comiat. L’endemà ella marxava a París.

Era finals de març. Arribava la primavera. I l’amor.

1 octubre, 2013 | 0 comments

Contingut relacionat

0 Comments

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pin It on Pinterest