Ella plegava de treballar a les quatre. Tenia el temps just per arribar a l’estació i agafar el tren d’un quart de cinc. Ell començava a treballar a dos quarts de cinc, però havia de ser a la feina quinze minuts abans.
Ella era l’última de plegar. El ritual del final de la jornada començava quan faltaven cinc minuts per tres quarts: apagava l’ordinador, el servidor de l’empresa, el climatitzador, els llums, posava l’alarma, i finalment tancava la porta amb clau. Ell s’arreglava amb la roba més nova i que més li agradava, la vella la deixava pel cap de setmana. I abans de sortir de casa, es ruixava, dues vegades, amb aquella colònia tan bona que li havien recomanat unes noies pel Twitter.
Ella caminava ràpid, tot i el recorregut costa amunt i sense gairebé ombra. No tenia cap ganes de perdre aquell tren, que ja sabem que no esperen i només passen una vegada (especialment a Lleida). Ell marxava de casa deu minuts abans, per poder caminar tranquilament, i així no suar. El recorregut, costa avall, també l’afavoria.
Ell, abans d’entrar, es parava uns segons, observant aquella noia que semblava atrafegada, caminant sempre amb pressa, amb qui semblava que mai es creuaria. Ella, esbufegant lleugerament, veia com aquell noi cada dia es parava, la mirava, somreia, i entrava cap dins de l’oficina, deixant l’aire perfumat el temps suficient per a que ella pugués recordar, cada dia, l’olor que feia durant breus instants la cantonada del carrer Verona.
Una història preciosa.
M’alegro que t’hagi agradat 🙂