L’insomni és una tocada de collons bastant malparida.
Especialment a l’estiu, quan amb la porta del balcó oberta se sent tota la fauna nocturna: el veí que fa un sopar romàntic a la terrassa amb una noia que parla amb un to de veu tan alt com poc interessant és el que diu; un grup d’adolescents futurs toxicòmans que han decidit fer soroll nit rera nit amb l’únic objectiu d’entretenir la seva miserable existència tocant els ous a qui vol dormir; o bé els gats en zel gemegant desesperadament que una femella se’ls hi obri de cames.
I la cosa, a mesura que passen els minuts, no fa res més que empitjorar: els llençols, cada cop més rebregats a causa de les voltes inútils que s’han donat, comencen a desprendre una desagradable sensació d’incomoditat, el matalàs sembla que s’escalfa a marxes forçades, les cervicals i la ronyonada sembla que estan a punt d’anar-se’n a prendre pel sac, i el mòbil recorda que justament demà s’ha de matinar.
Avui, com que no tinc a mà cap llibre avorrit ni el DVD de Dune, i aprofitant que he estrenat blog fa poques hores, he instal·lat l’aplicació del WordPress al mòbil, i he començat a escriure.
L’efectivitat ja la veieu. I d’aquí no res passa el camió de la brossa…
