Teenage fanclub, el millor grup del món

Teenage Fanclub: el millor grup del món

Kurt Cobain va dir que els Teenage Fanclub eren el millor grup del món. Liam Gallagher els va considerar els segons després d’Oasis. Bandwagonesque va ser escollir el millor disc de l’any 91, quedant davant de l’Out of Time de R.E.M., el Nevermind de Nirvana, l’Achtung Baby d’U2 o el Loveless de My Boody Valentine. Un pòquer de discos publicats durant la dècada dels 90 que assoleixen, gairebé, la perfecció.

Gairebé 9 anys després de la meva promesa, aquí va l’article sobre els Teengae Fanclub.

Els Teenage Fanclub són la quinta essència del pop, són els creadors de manuals en format disc sobre què és el pop i com han de ser les seves cançons, són el pop de guitarres, les melodies enganxoses, les harmonies vocals, la sonoritat jangle, i els acords i els arpegis lluminosos units per crear algunes de les millors cançons que s’han escrit mai, especialment durant la dècada dels noranta però no només.

Encasellats per alguns com a indies, com a part del britpop per d’altres, els Teenage Fanclub van evolucionar d’uns inicis marcats pel power-pop, el grunge i el noise cap a un pop melòdic influenciat directament per The Beatles o els Beach Boys, proclamant-se hereus dels Big Star i destacant per melodies cristal·lines, tornades superlatives, i una capacitat evocadora que toca la fibra més sensible de qualsevol seguidor del pop-rock clàssic.

Els inicis dels Teenage Fanclub

El grup es crea el 1989 a Bellshill, una petita ciutat a tocar de Glasgow i no massa lluny d’Edimburg, quan Norman Blake (veu i guitarra) i Raymond McGinley (veu i guitarra principal) s’uneixen amb Gerard Love (veu i baix) i Frances McDonald a la bateria, posició que canviaria molt sovint al llarg de la seva història. Blake, McGonley i Love són, també, els compositors de les cançons, amb la particularitat que cada un escrivia el mateix nombre de cançons a cada disc, a la vegada que eren els cantants d’aquestes.

A Catholic Education cover

L’any 90 publiquen el primer disc, A catholic education, un disc de ressonàncies noise, clarament influenciat per Sonic Youth i de reminiscències grunge. El disc va tenir bona acollida entre el públic i la crítica. El seu single més conegut, que han rescatat sempre que han pogut, és Everything flows.

William Blake

Vam fer aquest disc amb els nostres propis diners a Glasgow. No teníem gaire pasta. La veïna de Raymond acabava de morir i ell havia estat cuidant-la, així que li havia deixat la seva nevera i estufa, que vam vendre per pagar les hores d’estudi.

Norman Blake

The King

El següent any publiquen, primer, The King, un disc gravat en una nit amb quatre cançons improvisades, algunes versions, i soroll, molt soroll. Una raresa de la qual se’n van publicar 10.000 exemplars. Posteriorment, el mateix any, publiquen Bandwagonesque.

Bandwagonesque (1991)

Bandwagonesque,1991 · Teenage Fanclub

El productor del disc, Don Fleming, els havia sentit cantant harmonies, i els va animar a deixar de banda el pop sorollós que feia tothom en aquella època, que ell mateix qualificava de fàcil, i introduir harmonies vocals a les seves cançons. I li van fer cas, fent un disc sorollós i distorsionat, però aconseguint unes melodies inoblidables, unes cançons immediates i vibrants, de veus netes i guitarres esmolades, acompanyades de lletres directes i corrosives, sobre la vida, el carrer, l’amor i la frustració. Un compendi únic de cançons power-pop.

És considerat una joia del rock alternatiu i la música indie, la revista americana Spin el va considerar el millor disc de 1991, assolint la posició 22 a les llistes de vendes britàniques.

En destaquen els singles The Concept, Star Sign i What you do to me?, cançons com December o Metal Baby deixen intuir cap on giraria la banda en els propers discos, i la sorpresa final en forma de cançó instrumental.

El disc els va permetre fer gires pels Estats Units, Austràlia i el Japó durant 1992. Va ser quan Kurt Cobain, amb qui van compartir la gira per Europa, els va qualificar de millor grup del món.

William Blake

Ens va donar l’oportunitat de girar per tot el món: vam anar a Austràlia, els EUA i el Japó per primera vegada. I ens va atansar a un públic molt més gran. També va ser una experiència agradable. El vam fer a Liverpool i vam aconseguir molt del que preteníem.

Norman Blake


Thirteen (1993)

Acaba la gira de 1992, es tanquen a uns estudis de Glasgow per començar el que serà el seu quart disc. Amb massa ganes de superar l’èxit del Bandwagonesque, la gravació s’eternitza durant més de sis mesos, deixant un regust agredolç als membres del grup: si bé el disc aconsegueix arribar al número 13 dels més venuts, ni la crítica ni ells queden convençuts del resultat final.

La mateixa crítica el va considerar, posteriorment, un disc maltractat per ella mateixa. És un disc de transició entre el rock alternatiu del Bandwagonesque i el pop sublim del Grand Prix. Hi destaquen, per sobre de tot, Radio, power-pop en estat pur, i Hang on, que seria l’evolució musical del grup feta cançó.

Diuen que el nom és un homenatge a Big Star, tot i que cap membre de la banda mai ho ha reconegut i atribueixen el nom al nombre de cançons del disc.

William Blake

És el disc que m’agrada menys, però les raons són més circumstancials que musicals. És un disc que ens va portar molt, molt de temps per acabar.

Norman Blake


Grand Prix (1995)

Per molts, entre els que m’hi incloc, és el seu millor disc. La culminació de la seva evolució des dels inicis més sorollosos i distorsionats cap al pop clàssic, harmoniós, de melodies fresques i lluminoses, de tornades enganxoses, de segones i terceres veus. El manual definitiu de què ha de ser un disc de pop.

Publicat en el moment àlgid del britpop, el disc és aclamat unànimement per la crítica i el món musical, assolint el número 7 a les llistes britàniques, i escollit per la revista Q com un dels 100 millors discs britànics de tots els temps.

El disc és una grandíssima col·lecció de singles, un darrere l’altre, que els situava com un dels grups líders d’un moviment, el britpop, del que ells se sentien especialment lluny.

About you, Sparky’s Dream, Mellow Doubt, Don’t Look Back o Neil Jung són de les cançons més celebrades del disc, unes cançons que, al contrari de la major part de grups d’aquell moment, no eren ni serien sensacions d’una sola temporada. Tot i que és un disc tan rodó que no es pot descartar cap tema.

William Blake

Amb Grand Prix crec que teníem alguna cosa per demostrar. Sabíem que teníem un bon disc, així que el vam enfocar de manera diferent. Ens vam donar només sis setmanes per treballar amb ell, i vam agafar només el que necessitàvem, que eren unes 13 o 14 cançons. I algunes de les nostres millors cançons són en aquest disc.

Norman Blake


Songs from Northern Britain (1996)

El millor disc dels Fannies (així els anomenen els fans) pels qui no creuen que és Grand Prix. Amb aquest àlbum arriben al cim de la seva carrera, el disc més madur, un disc ple de cançons melòdiques i una joia del power pop, i, sobretot, la introducció de cançons més orientades al folk.

Un disc que els catapulta fins a la posició número 3 de les llistes dels més venuts a la Gran Bretanya. Una tercera posició, igual que la setena del disc anterior, immerescudes, i és que tot i aconseguir el reconeixement de la crítica i del món de la música, el reconeixement del públic els ha situat sempre en àmbits indies.

És el disc amb la que, per mi, és la millor cançó del grup: Ain’t that enough. Guitarres clares i brillants, segones veus, terceres veus, una melodia insuperable i una tornada com n’hi ha poques. També destaquen Start again, I don’t want control of you, Planets o Your love is the place where I come from, tot i que, aquest cop també, fan un disc on cap cançó sobra.

El nom és una forma irònica de distanciar-se del britpop, ja que ningú fa referència a Escòcia com a “el nord de Bretanya”.

La gravació d’aquest disc coincideix amb la gravació del Be here now d’Oasis, no només en el temps sinó també en l’espai: mentre Teenage Fanclub gravava al pis de sobre, al pis de sota hi havia els germans Gallagher. Un dia el Liam va pujar i els va demanar si podien escoltar el disc, i és quan els proclama la segona millor banda del món (després d’Oasis).

William Blake

“I Don’t Want Control Of You” és una de les meves cançons favorites escrites per mi, encara gaudeixo tocant-la, vaig aconseguir el que volia per a ella, m’agrada que tingui aquest canvi clau. Com a músic i compositor, crec que he arribat a assolir força bé plasmar el que tinc al meu cap.

Norman Blake


Howdy! (2000)

Howdy! · Teenage Fanclub

Tres anys després del Songs from Northern Britain arriba el seu següent disc, i comença la seva època menys inspirada. Aquest disc i els successius no aconsegueixen acostar-se al nivell dels anteriors, tot i que és impossible que tres compositors de la talla del Blake, el McGinley i el Love no l’encertin unes quantes vegades en cada àlbum.

Howdy! segueix la línia musical del Songs from Northern Britain, però sense arribar al nivell dels dos discos anteriors, destacant-ne I need direction, Dumb Dumb Dumb o The Town and the City.

Aquest disc es grava just quan la seva discogràfica del moment és absorbida per Sony, qui no té massa interès en el grup, de manera que es produeixen ells mateixos el disc, i la promoció que se’n fa és mínima.

William Blake

Va ser un període molt de transició. Vam enregistrar el disc a l’estudi del Dave Gilmour de Pink Floyd. Era dins una barca al riu Tàmesi i tenia un equip al·lucinant. Per desgràcia mai no vam arribar a conèixer al Dave, i vam acabar el disc als estudis Rockfield a Gal·les, que és un altre lloc molt mític.

Norman Blake


Four Thousand Seven Hundred And Sixty-Six Seconds · A Short Cut to Teenage Fanclub (2003)

El 2002 treuen un disc conjuntament amb Jad Fair, compositor i cantant del grup estatunidenc de rock alternatiu Half Japanese, i graven el disc Words of wisdom and hope.

Four thousand seven hundred and sixty-six seconds · Teenage Fanclub

El 2003 treuen un disc recopilatori, Four thousand seven hundred and sixty-six seconds, amb 3 cançons noves, The World’ll Be Ok, Empty Space, i Did I Say. Les tres noves cançons recuperen el nivell perdut amb Howdy!, destacant especialment Did I Say. Amb aquest disc, finalitzen el contracte amb Sony.


Man-Made (2005)

El 2004 reben un homenatge en forma de disc, What a concept!: A tribute to Teenage Fanclub, on hi participen grans bandes del power pop com Redd Kross, Gigolo Aunts, Bronco Bullfrog o The Mockers. 

Man-made

I finalment, el 2005, publiquen un disc amb material nou, Man-Made, on segueixen apostant pel que ja és la seva senya d’identitat: melodies delicioses i textos senzills fugint de la pretensiositat. En destaquen It’s all in my mind, Only with you i sobretot Slow fade, que ens retorna a les seves cançons més power-pop.


Shadows (2010)

Shadows · Teenage Fanclub

Hauran de passar 5 anys fins al proper disc, Shadows (2010). Sense arribar al nivell tan alt de Grand Prix, continuen l’estil ja marcat i definit en els discos anteriors, i oferint cançons com Dark Clouds, Show and owe, amb espurnes de genialitat com Baby Lee o la deliciosa Sweet Days Waiting.


Here (2016)

Pel següent disc dels Fannies haurem d’esperar 6 anys. Abans, però, el 2014, sortirà Into the lime, un disc fantàstic dels New Mendicants, grup format pel Norman Blake amb Joe Pernice i  Mike Belitsky, amb cançons que podrien formar part de les millors dels Teenage Fanclub des del 2000.

Here (2016), Teenage Fanclub

I el 2016 publiquen Here. Ben aviat el consideren el millor disc dels Teenage Fanclub des del Songs from Northern Britain.

El disc conté melodies directes, a l’estil clàssic del grup, com el primer single, I’m In Love. Destaquen també les següents tres cançons, Thin Air, Hold On o The Darkest Part of The Night, un tema que s’atansa als seus himnes de sempre. I a The First Sight recuperen les guitarres distorsionades com no ho feien des dels 90.

El 2019 Gerard Love, compositor d’algunes de les més cèlebres cançons del grup, decideix deixar la banda, sembla que per haver-se cansat de fer gires.


Endless Arcade (2021)

Endless Arcade (2021)

I finalment el 2021 es publica el que és, fins ara, l’últim disc dels Fannies, Endless Arcade, una barreja entre Songs From Northern Britain i Shadows. Tot i utilitzar la mateixa fórmula a la qual ens tenen acostumats, el disc sona menys guitarrer, més a Byrds i menys a Big Star.

Destaca el pòker de cançons format per Home, Endless Arcade, Warm Embrace i sobretot Everything Is Falling Apart, seguides d’I’m More Inclined, Back In The Day i Living With You.


Els Teenage Fanclub, lluny dels focus, de les polèmiques, i dels grans èxits de vendes, tenen una discografia que fa d’ells un grup absolutament imprescindible. Una de les bandes clau del pop dels 90 que ens ha regalat algunes de les melodies, harmonies i cançons més memorables del s. XX.

I per si no voleu llegir tot l’article, aquí us deixo una llista de les 15 cançons que podrien resumir la carrera, fins a l’actualitat, dels Teenage Fanclub.

20 febrer, 2022 | 0 comments

Contingut relacionat

0 Comments

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà.

Pin It on Pinterest