Taüll, el romànic de cartró-pedra.

No fa massa vaig passar uns quants dies a Taüll. Últimament, gràcies a la meva penúria econòmica, i dic gràcies amb el significat de la tercera accepció de la paraula gràcia (no hi busqueu pas ironia una vegada que no en gasto), m’he mogut bastant per aquest país federal però sense estructura d’estat que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Sobretot per la part nord. Els motius causants d’aquesta penúria no els detallaré, l’article no tracta pas d’això, però resumint, per si algún àvid lector i un pèl xafarder s’ha quedat amb les ganes, només diré que tinc les mans tan foradades que Sant Pau podria practicar fisting amb elles. Ara deixeu-me centrar en el tema de debó.

Taüll, pels qui no ho coneixeu, és un poblet de la Vall de Boí. La Vall de Boí, pels qui no ho coneixeu, és dues coses: una vall, i un municipi format per diferents poblets: Taüll, Boí, Barruera, Durro, Erill la Vall, i per algun altre que desconec. Aquesta vall és famosa, pels qui no ho coneixeu, per tenir algunes de les 9 esglèsies romàniques que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat l’any 2000. Taüll en té dues, la que tothom ha vist, fins i tot els qui no la coneixeu, i l’altra. Probablement, la imatge més celebre de les 9 és el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, que és l’esglèsia mainstream de Taüll, el campanar del qual tots esperàveu veure a la foto de més amunt. La Vall també és coneguda per dues coses més: les aigües termals que hi podeu trobar, i que li donen nom (Boí sembla que ve de bullir), i pel seu entorn natural, formant part del costat occidental del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Pels qui no ho coneixeu: ja tardeu en anar-hi!

4937156295017011

El Pantocràtor autèntic el trobareu a l’MNAC, el de Sant Climent és un fake.

Ara, centrem-nos en Taüll, aquell poblet situat al costat de l’estació d’esquí Boí – Taüll (si el nom l’hagués escollit qui va triar Lleida – Pirineus, ara es diria Taüll – plana d’Urgell). El poble està situat, vall amunt, després de Boí, i abans del Pla de l’Ermita, un poble-urbanització-parc-temàtic de nova fornada pensat per als turistes i esquiadors.

Taüll és bonic, com a mínim a primera vista. Però un cop hi has passat més de 20 minuts, li trobes a faltar alguna cosa. Les cases són totes iguals, noves, impol·lutes; costa trobar una mica de pas del temps fora de les dues esglèsies. Els ròtuls dels restaurants i de les botigues també són tots iguals: negres amb lletres blanques. No cal tenir rètols de neó, però tanta uniformitat, tant disseny, tanta perfecció, donen més la sensació d’estar en un decorat holliwoddià que no pas en un poble de carn i ossos. Els carrers, tot i el fred, no fan olor de llenya, no hi ha gossos, ni gats, campant pel poble, i a les cases no hi ha flors, només porticons tancats. Li falta ànima, no en té, se la va vendre al diable del turisme (d’aquí la cara d’emprenyat del Sant Crist).

Barruera tampoc en té, d’ànima, i a sobre és lletgíssim. Però no es tracta de que les coses o els poblets siguin macos, sinó que siguin vius. Boí, en canvi, sí que té aquest plus que no té Taüll, i això que el tram de carretera és lletjot, però passat el carreró en forma de túnel, s’hi troba un poblet. Un parell de valls més cap a llevant, per exemple, s’hi troba el poble on viu el gat de la foto, Ribera de Cardós (pels qui no ho coneixeu, és el nom del poble, no del gat). Un altre poblet on sí que hi vaig percebre quelcom que hi palpitava. Tampoc és qüestió de població: Taüll, oficialment, és el poble amb més habitants censats dels quatre citats en aquest paràgraf.

I ja no entro a valorar els hotels al peu de la carretera que puja a les pistes, emblema indiscutible d’aquest model econòmic que havia de salvar els poblets de muntanya i els ha acabat convertint en zombis de ponts i temporades altes.

No és res personal, eh? Hi tornaria ara mateix, a Taüll, i si no hi heu estat, us ho recomano fervosorament. De poblets així en tenim uns quants, però no tenen santcliments i per tant tampoc la seva fama. Problablement, això els fa més propers a la salvació.

Anem.

25 novembre, 2013 | 5 comments

Contingut relacionat

5 Comments

  1. Alyebard

    Coincideixo amb el que dius. Cartró pedra. Hi havia més vida en altres racons.

    Reply
    • esalla

      Malauradament, és així 🙂

      Reply
  2. joan | dailyfx

    Bona Edu! jo hi vaig estar traballant 8 anys per aquestes contrades! snif snif… m’has fet venir records!

    Reply
  3. Ingrid

    Pobres barruers!

    Reply
    • esalla

      Segur que estan d’acord amb mi.

      Reply

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pin It on Pinterest