Retrobaments

Sóc misantrop. Sí. Però no patiu, no és contagiós ni infecciós. Un dia us explicaré que la misantropia és l’estat superior i més evolucionat del pensament humà.

Però no avui. Porto gairebé tres hores al llit sense poder dormir i no puc pensar, he de fer una entrada d’aquestes que surt a raig. Demà prometo adornar-la amb alguna foto i alguna cançó. I també amb negretes, enllaços i cursives.

Comencem, que la nit és llarga i adulta.

Com tots els milers de lectors i milions de lectores d’aquest blog saben, vaig estar uns quants anys vivint lluny del meu poble i de la meva zona, i desconnectat totalment de la gent que no era més propera a mi, tan geogràficament com espiritualment. Després de peregrinar durant uns anys per la Catalunya Central, i d’un exili volgut i necessari a l’estranger, a principis d’estiu vaig tornar a casa, tan en el sentit arquitectònic com de pertinença (m’està quedant una entrada dual avui).

Tot i les poques o fins i tot nul·les necessitats que tenia de comunicar-me amb altres éssers de la meva espècie van fer que les primeres setmanes fossin de clausura, la necessitat d’aire fresc i de sintetitzar vitamina C de forma natural van portar-me a sortir al carrer. De nit, això sí, la vitamina C pot esperar, que a Ponent el sol pica molt i des de que la capa d’ozó és més prima que els talls de pernil dolç del Pryca, millor tornar al blanc aristocràtic.

Diuen que la distància posa les coses a lloc. I si no ho diuen, ja ho dic jo, que el temps no cura res i ningú demana explicacions. Tornar a retrobar-se, després d’uns anys, amb amics, amigues, amants, amors platònics, amors no correspostos, ex-oblidades i gent que un dia vas deixar de saludar sense recordar per què, et transporta, durant uns segons, fins a aquell moment inoblidable, íntim, secret, que fa que aquella persona ocupi un espai privilegit dels records: aquella rialla, aquella mirada perduda, aquell llavi irresistible mossegat sensualment, aquell mocador que deixava entreveure subtilment el coll, instants fugaços esgarrapats del desgast del pas del temps. Els petits moments viscuts amb tots ells i arrancat de l’oblit ens han conformat, poc a poc, tal com som ara. La resposta al punyetero, metafísic i filosòfic Qui sóc sense ells no és possible.

En el fons, el que passa, és que ens fem grans. Tots. Fins i tot jo.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_UFenFAHSMk]

3 octubre, 2011 | 0 comments

Contingut relacionat

0 Comments

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pin It on Pinterest