Avui, segons la planificació feta fins al dia 12.06.2018, tocava una entrada sobre fotografia. De fet, ahir vaig anar a fer fotos per a l’entrada d’avui, peeeeeerò se’m va quedar la càmera al cotxe, i el cotxe una mica lluny, amb carrers massa assolejats entre ell i jo. Ja l’aniré a buscar un altre dia.
Així que parlarem dels Placebo, banda britànica d’indie-rock liderada per l’androgin fill d’un banquer i d’una escocesa, Brian Molko. Si us plau demano, que ningú digui que Placebo són un grup emo. Una mica de respecte!!
Per què Placebo avui? Perquè els camins de la ment són inescrutables, i a vegades una cançó et dona una certa seguretat i un confort de 2 minuts i 45 segons.
Els dos discos que més m’agraden són els dos primers. Especialment el segon. Però avui em ve de gust escoltar el primer, més punk, més visceral i més espontani. I més de la meva època: 1996.
La cançó que més em segueix agradant, tant musicalment com literari (Brian Molko, si fem cas de les seves lletres, no és el paio més alegre ni més optimista del món), és Teenage Angst:
Tot i els 15 anys que fa que sento la cançó (sí, ja començo a tenir una edat…), encara no tinc clar si m’agrada més la versió del disc, o la versió amb piano que acostumen a interpretar en directe, com en aquest de l’any 98:
El gran éxit d’aquell disc, però, va ser Nancy Boy:
36 degrees va ser una de les altres cançons destacades del disc:
Abans de la publicació de Placebo, havien tret un parell de singles, Bruise Pristine i Come Home:
I per acabar, una versió interpretació, més recent, de, evidentment, Teenage Angst, amb tots ja més grandets, i amb el Brian cantant més greu, com va començar a fer a partir del 3er disc.
