L’humà Dolly

Aquest seria un bon títol per a una bona història, no en tinc cap dubte. Una novel·la de ciència-ficció, de la que posteriorment se’n faria una pel·lícula de cert éxit, que la gent compararia amb Gattaca. Sentint-ho molt per al lector, més avall només hi trobarà una fotografia, i trucada. Vosté tria si segueix llegint o no.

En el cas que hagi decidit llegir, permetim dues coses: la primera, felicitar-lo, segur que l’article li agrada; la segona, tracar-lo de tu, que això de parlar de vosté em porta a altres époques, amb reis i líders religiosos adorats pel poble.

Que ningú s’impacienti, a continuació explico què farem, o bé què obtindrem, o bé on arribarem, si seguim aquest tutorial: a una fotografia amb múltiples aparicions d’una mateixa persona. Com a Matrix, quan l’Elrond, amb ulleres de sol, sense túnica i engominat, apareix repetit 3 o 4 vegades. Doncs tindrem això, però en estàtic, i sense tan glamur (èlfic, obviously).

 Avui invertiré l’ordre habitual. Com que A picture is worth a thousand words que dirien els anglesos, o Una imatge val més que mil paraules que dirien els catalans  per molt que a tres famílies de fills de puta els hi molesti, aquí teniu el resultat:

Passant la tarda

Passant la tarda

Comencem.

Què necessitem per a fer aquesta foto? Un trípode, un objectiu gran angular o, si no en tenim, una habitació bastant gran, n samarretes/camises, i n pantalons/faldilles, on n és un enter igual al número de vegades que vulguem repetir la persona a la fotografia. Aquest últim punt, el de n roba, no és obligatori, però ajudarà a millorar la foto. També la millorarà que la roba estigui neta, i planxada. Que faci pudor no és important, excepte si feu les fotos amb públic. I no oblideu pentinar-vos.

El procés té 4 passos.

El primer és la selecció de l’escenari. Quan ja sapiguem on farem les fotografies i quina composició volem, plantarem el trípode. El trípode ha d’estar immòbil, evidentment, i recomano o bé deixar l’enfocament en manual, o bé enfocar un punt elevat, i així ens evitem punts d’enfocament diferents en les fotografies, que serien la ruïna del nostre projecte fotogràfic. Per a facilitar la feina i obtenir un resultat més homogeni, és millor fer les fotografies amb poca o nul·la llum natural, així ens evitem ombres que van canviant segons va passant el temps.

El següent pas és fer les fotos. Amb el trípode posicionat i l’enfocament com més ens agradi, comencem a fer les fotografies. Si ens autoretratem, un disparador a distància ens anirà bé, d’aquests que a l’ebay valen 5 euros. Més barat ens pot sortir un esclau que vagi apretant el botonet, que amb les reformes laborals que estan fent en trobarem molts. L’opció del disparador és millor ja que així evitem tocar la càmera i que es mogui. Si darrera el trípode hi ha lloc suficient, està bé anar mirant les fotos, per saber on ens hem col·locat. El problema és si hi ha poc espai, s’ha de vigilar a no moure ni un mil·límetre el trípode, o haurem de tornar a començar. Entre canviar-nos de roba, posar-nos a la foto, i fer una mica el carallot, estarem estona fent aquestes fotografies. Millor fer-ne unes quantes de la mateixa “escena”, per si sortim amb cara de moniato.

El tercer pas és l’edició de les fotografies. El procés és fàcil i repetitiu, però una mica llarg. Obrim dues fotografies amb el Photoshop (amb altres programes, com el GIMP, la cosa és semblant). L’ordre d’edició és indiferent, però com que tots tenim manies inexplicables, comenceu amb la foto que us faci més ràbia. O més gràcia. Jo he començat amb la de negre i la de les faldilles.

El procés és el següent: tindrem dues fotografies, cada una en una capa diferent. Seleccionem la fotografia de la capa superior, i fem Layer -> Layer Mask -> Reveal All. Amb això haurem creat una màscara a la capa, que veurem com un quadret blanc a la finestra de les capes. Es tracta de pintar amb un pinzell de color negre (s’haurà seleccionat automàticament) la part de la fotografia on a la capa inferior apareix l’ésser clonat. Com que no sabrem massa per on para l’individu, podem reduir l’opacitat de la capa superior, i així podrem pintar amb més precisió. Sobretot, si ho fem així, hem de pensar a tornar a posar l’opacitat al 100%, o tindrem unes transparències que ens pot obligar a començar de nou TOT el procès.

Un cop ja tenim ben visible el subjecte, unim les dues capes en una (Cmd+E, o Ctrl+E en Windows), afegim una nova fotografia, i posem la capa amb la que hem treballat anteriorment a sobre de la nova, per a iniciar el procés de nou.

Com podeu veure, és senzill: afegir capa amb foto, moure la capa existent per a que sigui la superior, crear màscara, i pintar. Tota l’estona és el mateix. La complicació apareix en quan sobreposem clonats, on haurem d’afinar la nostra tècnica photoshopista. De fet, si la mida de la foto que he posat no és molt gran, és perquè no pugueu veure com he esgarrat la cara del de negre quan he fet aparèixer el de la samarreta blanca de forma excessivament precipitada.

Un cop tothom sigui en escena, podeu tocar nivells i llums i aquestes coses per a aconseguir un to més real.

I finalment, i per acabar l’article, el quart i últim pas, que és trucar als amics i vacil·lar-los una mica 🙂

7 setembre, 2011 | 5 comments

Contingut relacionat

5 Comments

  1. Laia Martínez Bagué

    Edu!! com pot ser que pensis en aquestes coseS? hahaha és genial!!! mira que vaig veure la foto pel facebook però no se, vaig imaginar que era una reunió d’amics… i vaig pensar ”que coi hi fa aquell del darrera amb una faldilla escocesa? igual li va portar l’edu de record…” no m’hi vaig fixar que tots eres tu!!!! felicitats per la feina, mola! 🙂 Laia
    http://www.lamaba.blogspot.com
    http://www.espurnescomplements.com

    Reply
    • eduard

      M’alegro que t’agradi!!

      Reply
  2. eduard

    Per cert Laia, tolero la publicitat al blog, sí 😛

    Reply
  3. Laia Martínez Bagué

    hahhah aix… és la costum de posar el web a tot arreu :p

    Reply

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pin It on Pinterest