La sensibilitat que ve del nord

Quines sensacions us transmeten els darrers dies d’abril? No patiu, no us atabalaré, avui parlaré de música.

Last days of april són una banda (amb el sentit conjuntural de la paraula) de Suècia, concretament d’Estocolm. Definir el seu estil musical és una mica controvertit, però va, que alguna cosa he d’explicar. Són un grup Post-emo.

Generalment, quan a un estil musical li posen la paraula Post a davant, malament rai; al cap de poc temps, sortirà un grup que en lloc de post utilitzarà neo; a partir d’aquí, els prefixos buits comencen a ploure per totes bandes: low, midle, midwest… fins a arribar al moment en què algú dirà que allò és un estil completament nou, i que per tant mereix una etiqueta nova, que evidentment inventarà ell mateix. El més probable és que la música a què feia referència hagi sofert una evolució i poc tingui a veure amb la que descrivia uns anys endarrera. És el cas de l’emo.

Glowing me, choking you, del disc Angel Youth

L’emo, abreviació d’emo-core, és una instrospecció del hardcore. Certs grups abandonen les lletres de temàtica social i reivindicativa, i passen a expressar sentiments i emocions personals, suavitzant el so, baixant el ritme, i endolcint les melodies. Això succeeix a mitjans dels 80, protagonitzat per grups com Rites of Spring o Kingface. A principis dels 90, l’estil evoluciona per la influència de bandes com Nirvana o Green Day, i a mitjans d’aquella dècada grups com The Get Up Kids o Jimmy Eat World fan virar el gènere cap a un estil més proper a l’indie-rock, sent, a finals dels 90, i principis del 2000, els anys més espendorosos per a l’emo.

Playerin, d’Ascend to the Stars

Pocs anys més tard molts grups comencen a refusar l’etiqueta: el gènere ha esdevingut massa comercial, la tribu o grupuscle o el que siguin que s’autodenominen emo han segrestat la paraula, i les historietes per a adolescents de vampirs massa maquillats eclipsen qualsevol intent de recuperar el prestigi de què gaudia el gènere.

No us estranyi, doncs, que grups com Death Cab for Cutie o els mateixos Last Days of April se sentin més còmodes dins l’etiqueta d’indie-rock o indie-pop.

Au, anem per feina.

All will break format part d’Ascend to the Stars

LDAO es crea l’any 1996 a Estocolm, tot i que l’emo les grans bandes d’emo són totes nordamericanes (aquí, per cert, tenim als Plouen Catximbes, gran grup d’emo, tot i que algun despistat pensa que encara fan reggae). Publiquen una maqueta que ben aviat obté un cert reconeixement en l’escena underground. L’any 1997 treuen el seu primer disc, Last Days of April. El 1998, treuen el segon, Rainmaker. El tercer disc el publica als EUA Deep Elm Records, una discogràfica independent de molt prestigi; surt el 2000 i s’anomena Angel Youth. Ascend to the stars, el quart, surt l’any 2002. El cinquè disc surt el 2003, If you lose it, i és el disc que inicia el canvi estilístic cap a paisatges més indies i cada cop menys emo. El 2007 publiquen Might as well live, i el que, fins ara, és el seu últim treball, Gooey, surt el 2010.

Piano, també d’Ascend to the Stars

Per a mi, els dos discos més sencers de LDOA són Angel Youth i Ascend to the Stars. I, encara que veient el número de cançons que he posat de cadascun no ho sembli,, el gran és Angel Youth. És un disc sensible, tranquil, agradable, amb cançons suaus i d’altres més contundents, però sobretot, i especialment les 5 primeres, rodones. Perquè no sigui dit, dues més d’aquest disc, per a compensar el desequilibri.

Will the Violins be Playing?

Aspirins and alcohol

11 octubre, 2011 | 0 comments

Contingut relacionat

0 Comments

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà.

Pin It on Pinterest