La llegenda del vigilant del tren

Hi era sempre, el primer d’arribar. Sol, impassible, calmat, palplantat, quiet, alienat. La seva silueta alta i esvelta es dibuixava trencant l’horitzontalitat grisa i monòtona de l’andana quan el tren entrava a l’estació. El cabell rinxolat, llarg i gris, era sempre acaronat lentament per la seva mà esquerra, forta però suau, just abans de l’obertura de les portes del tren acabat d’arribar. La barba blanca i llarga feia que els passatgers que el contemplaven li possessin més edat, error que corregien quan s’adonaven de la vigorositat i energia que desprenien la infinitat blava i profunda dels seus ulls.

Hi era sempre, arribava primer ell que el primer tren, el de les 6:53. A vegades s’esperava plantat just on començ l’andana, d’altres just on acaba; algun dia tan sols treia el cap lleugerament per la portada d’entrada a l’estació, com aquell mort de timidesa que no gosa ni mirar, d’altres es quedava quiet en mig de la porta, molestant el pas al viatger que volgués sortir per aquella entrada.

Hi era sempre, per això els passatgers l’oblidaven. Però no ell. Els recordava a tots, des del primer dia. Recordava aquells nets que els avis s’emportaven per primer cop cap a la ciutat; recordava els primers anys dels adolescents escapant-se alguna tarda d’estiu; recordava els estudiants tornant impacients i contents de veure aquella abraçada tendra i humida que els estava esperant; recordava aquells avis que desconeixien que estaven baixant del tren per darrer cop; recordava els joves que marxaven plens de somnis i tornaven només amb decepcions; recordava la persona trista i melancòlica a qui cap rialla esperava. Recordava els perfums que el vent s’enduia, les llàgrimes aguantades esperant un lloc íntim i privat on ser vesades, els records que s’anaven cobrint de pols en esgolfes oblidades i mal tancades, mirades pures i netes que es perdeien en l’horitzó.

Hi era sempre. A totes les estacions. Tots els dies de l’any. A totes hores. Amb pluja, amb vent, amb sol o amb neu. Per assegurar-se que tot viatger trobava el seu destí.

25 juliol, 2013 | 2 comments

Contingut relacionat

2 Comments

  1. Esther

    Emocions en paraules, darrera cada lletra un sentiment 🙂

    Reply
    • esalla

      En aquest blog són més bons els comentaris que els textos 🙂

      Reply

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pin It on Pinterest