Els Pets, més que un grup.

La majoria de nosaltres (per no utilitzar una afirmació tan categòrica com tothom) tenim aquell company de viatge que ens ha acompanyat durant gran part de la nostra vida i amb el qui podem relacionar moltíssimes vivències i records inoblidables. Quan dic company no em refereixo a la parella, tot i que també pot ser, sinó a quelcom més immaterial o menys humà: el gos, el cotxe, la colla, etc. Per a molts, aquest company és aquell grup de música amb el que, sense saber massa bé per què, hem connectat de forma irracional i inexplicable.

En el meu cas, aquest grup és Els Pets.

El seu primer disc va arribar en els inicis de la meva adolescència, quan la vida era fàcil, avançava sola i els problemes no duraven més de 48 hores; des de llavors, han endolcit els moments en els que la vida m’ha somrigut, i han sigut l’abraçada invisible i càlida quan la vida s’ha entossudit a posar-se costa amunt i plena d’entrebancs. Els records units a Els Pets no cabrien en tots els pisos buits del país: novies, amics que se’n van a Suïssa i surten després a l’Afers Exteriors, el 205, concerts arreu del Principat, ulleres grogues, gorret de rastes, l’inici de la gira Sol al que no vaig poder anar, la urbana de Cambrils dient-nos on eren els controls dels mossos, aquella crep de Ripoll espectacularment bona, el concert de Tàrrega amb el Ramon de Barbens, les entrevistes a la tarda per Ràdio Bellpuig, “sinó escolteu Mossamics diré a la vostra padrina que fumeu porros”, el tornar cagant llets del correfoc de Torrent de Cinca per veure’ls a Linyola, l’Ocell de Foc que mai vaig arribar a conèixer…

Tot això ve al cas perquè dissabte passat Els Pets van començar la seva nova gira, a Manresa, a la sala Stroika. Els inicis de gira amb nou disc tenen quelcom d’especial. I Manresa, per qui escriu això, és una ciutat plena de grandíssims records, a més de ser molt fan del català del Bages. Així que la conjunció melancòlico-temporal va ser ideal per a comprar un parell d’entrades i agafar l’eix, que ara Manresa és a un pas.

Amb tot el que us he explicat, suposo que no esperareu una crítica musical del concert, no és la intenció, a més que seria un despropòsit: per a mi, els concerts d’Els Pets són més que un concert, són dues hores d’instrospecció, de retrobament amb el meu jo més íntim, és recordar vivències que el temps gairebé havia esborrat. I és justament aquest gairebé el que ho fa màgic.

Després de 25 anys de carrera, el públic assistent als concerts d’Els Pets és molt heterogeni, especialment en sales com l’Stroika. Ocupades les primeres files per la gent més jove, minoritària, l’edat avançava i les rastes deixaven pas a camises i perfums masculins a mesura que s’arribava al final de la sala; el públic que fa 20 anys omplíem les primeres files, ara ens reservem llocs més còmodes des del que poder gaudir de la ironia fina i aguda del Lluís Gavaldà, ja sigui quan canta o entre cançó i cançó, mentre ens emocionem amb cançons com La Colla.

Conscients que amb els seus últims sis discos són amb els que s’han guanyat la bona i merescuda fama, van tocar totes les cançons de l’Àrea petita, aquest tros de disc amb el que han tornat després de dos treballs més irregulats, menys Romanço; la resta de cançons, tretes del Fràgil, Agost i Respira, a excepció de Bon dia i S’ha acabat. Tot i ser un concert més de balancejar el cap de costat a costat, la part final el públic se la passar saltant, de manera completament intergeneracional.

Res, que consulteu l’agenda, i cap a un concert d’Els Pets, tu! I a partir de la primera nota de la primera cançó, que no us diré quina és, deixeu-vos endur per tots els records i sentiments que us aniran recorrent el cos. És el que val la pena de veritat.

21 octubre, 2013 | 4 comments

Contingut relacionat

4 Comments

  1. Laura

    Uau… se m’ha posat la pell de gallina! Em sento molt identificada amb tot el que dius! Jo vaig aquest dissabte a veure’ls a Barcelona i ja se m’entelen els ulls de l’emoció! Dos anys d’abstinència són dos anys!
    Gràcies per l’escrit, és genial compartir aquests sentiments 🙂

    Reply
    • esalla

      La veritat és que veure les mirades infantils i il·lusionades del sector “madur” del públic és molt emocionant 🙂

      Reply
  2. joan

    Jo recordo de jove quan les entrades dels pets valien 1500 peles!

    Recordo el primer casset dels pets (el que la caràtula hi sortien uns tractors) i recordo el concert al palau sant Jordi,

    Recordo les acampades amb la colla, a on aprofitaves que posaven una cançó tendre dels pets per intentar declarar-te a alguna noia

    Recordo les 1000 peles per ser del club de fans i la primera samarreta vermella (que va causar furor) i una segona samarreta també del club de fans que era blanca i si no recordo malament era del Tournem-hi… però que la vaig portar a una aquelarre de Cervera i la vaig intercanviar amb una noia, pensant que tindria una història… però mai va passar res i vaig acabar amb una samarreta de noia i sense la samarreta del club de fans!

    Per a mi la música son estats d’ànims, i gràcies al spotify puc escoltar la música depenent de l’estat en que em trobi!

    Lo d’anar a un concert dels pets aquesta temporada, crec que serà una mica difícil! ja que si els pets no tenen pensat estirar la gira per Sud Amèrica, exactament Buenos Aires – Argentina… crec que serà una mia difícil poder veure’ls!

    Bé només això, records, records i més records!

    A mi els pets van marcar tant la meva vida, que fins al meu poble (la Llacuna) hi ha un carrer amb el nom de qui un dia va ser guitarrista del grup, del gran i enyorat Marc Grau…

    … bueno paro d’escriure que les llàgrimes corren pels meus ulls!

    Reply
    • esalla

      Joan, si portés barret, me’l treuria. Plas, plas, plas.

      Reply

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà.

Pin It on Pinterest