Amor a l’art

Era un dia que ningú recorda. Diguem que dimarts. O dijous. Tan és, escolliu el dia que més us agradi. I l’hora i el minut també, entre les 5 i les 9 del vespre, això sí. Tornem-hi, doncs.

Era una dia qualsevol, d’aquells que cauen en l’oblit i mai ningú els recupera. El sol començava a decaure escurçant la tarda i sentenciant el vespre. Era setembre. Els darrers dies de setembre són sempre dies de derrota. L’empenta amb que comença el mes s’esvaeix, les esperances de finals d’agost es tenyeixen del color trist de la realitat, i els nous projectes acaben fent cap dins el mateix calaix on hi ha els antics.

Dèiem, doncs, que s’acabava el setembre i l’avorriment i la monotonia anava en augment: els qui s’havien proposat interessar-se en l’art, ja no tornarien fins al canvi d’exposició. Els habituals, hi anaven sempre els primers dies. La resta, no vindrien.

Encara no havia entrat ningú aquella tarda quan la porta automàtica va lliscar cap a un costat. Darrera, un jove amb cara de despistat tenia la intenció d’entrar. Aixecà els ulls arquejant les celles, com si mirés l’estructura on estava muntada la porta.  Després, s’interessà més per l’interior. Sense haver entrat encara, estirà una mica el coll per a divisar les primers obres exposades. Sembla que el convenceren, perquè feu un parell de passes endins. I es tornà a aturar. Llavos veiè l’obra d’art més bella que havia contemplat mai. Allà al mig, palplantada elegantment darrera el taulell, lluint esplendorosament el cabell castany, escalat, i amb el serrell arreglat per ella mateixa. Els ulls, profundament blaus, miraven tranquilament el nou visitant. Una tímida rialla s’escapà entre els llavis lleugremant carmesins, l’inferior gruixut, i el superior prim i ben dibuixat. Desvià aviat la mirada del nouvingut, i la noia seguí treballant. Ell, però, es quedà tan captivat que no va ser capaç d’entrar: envermellit, feu tres passes endarrera, i seguí el seu camí.

L’endemà, més decidit, hi tornà, esperant que la noia encara hi fos. I així fou. No ben bé: aquell dia estava resplendent, com il·luminada per antics déus pagans oblidats, més bella, captivadorament encissadora. Entrà, i anà directe cap a l’exposició. No havia gosat mirar-li al ulls: els havia somiat tota la nit, i no en volia quedar captiu. I marxà sense haver-ho fet.

Els següents dies, les següents setmanes, i els següents mesos, repetí el ritual: entrava sense dir res, passant tan ràpid com podia el taulell de recepció, mirant-la, admirant-la, estimant-la, però especialment, evitant la seva mirada. Mai digué res, ni tan sols retornava la simpàtica salutació d’ella. No podia. La volia estimar en secret, íntimament, en silenci. Acceptant el seu poc coratge, resignat als 3 minuts de felicitat diària de dimarts a dissabte. Era la seva tortura, la seva forma de ser feliç.

Un dia, però, just abans d’abandonar la sala, es girà, i deixà anar un feble adéu, que ella arribà a sentir. I mai més tornà.

 

5 agost, 2013 | 2 comments

Contingut relacionat

2 Comments

  1. Marc

    …de gent que s’estima en silenci…

    Reply
    • Eduard

      El comentari supera de lluny tot el text 😉

      Reply

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà.

Pin It on Pinterest